Iaia
Teatre Kursaal de Manresa, 15 d'octubre de 2021
D'espectacles que recuperen la memòria històrica a través dels familiars n'hem vist i de molts tipus. En alguns casos el relat és massa personal i no transgredeix l'anècdota. En d'altres, la forma i el discurs es mengen el factor emocional. Potser per això la proposta dels Mambo Project encara meravella, perquè tot i apropar-se a un tema conegut, el redescobriment es fa amb una immersió total, plena de senzillesa i professionalitat.
Seiem en una taula plena d'objectes que ens ressonen a casa els avis. Mentrestant, els membres de la companyia ens fan seure. Ells són amfitrions i nosaltres som els convidats del que serà un àpat d'històries. Durant el confinament els membres de la companyia es van dedicar a parlar amb les seves àvies, fent balanç, repassant la seva vida. Ara, després d'un intens procés de creació i dramatúrgia, aquestes converses se'ns exposen amb un teatre semi-verbatim, que no avorreix ni cau en el documentalisme, sinó que sap apel·lar a elements reconeixibles pels espectadors. El discurs no és especialment revelador, perquè són moltes les històries que hem vist sobre postguerra, dictadura i transició, però és en la forma on l'espectacle arriba a l'excel·lència.
L'espai escènic ens endinsa totalment a la proposta. Repartits en les diverses taules, no existeix el límit platea-escenari. Som espectadors i intèrprets, còmplices d'un viatge que farem, també, pels nostres records. Entrem en el joc dels diàlegs, hi descobrim les seves iaies, entranyables i a ells: "Iaia, no se't veu. Nen, a tu sí que et veig, què haig de fer? Activa la càmera. Això? Ara sí." I comença la conversa, amable, planera. A estones ens acompanya el suport audiovisual (mesurat, magnífic) i sempre hi trobem una part escènica que juga amb respecte la predisposició dels espectadors. Llavors, sense saber massa com, ets dins una església, o viatjant en tren, o casant-te. I gaudeixes, perquè el teatre és ritual i cerimònia, històries individuals que en fan una de col·lectiva, com ja sabia descobrir Xavier Bobés a Cosas que se olvidan fácilmente. Si a la proposta de Bobés semblaves assistir a una confessió, a una observació exhaustiva dels objectes, aquí entres al dinar de Nadal i l'experiència és més coral, més col·lectiva, més divertida, igualment commovedora.
Els intèrprets es mouen entre taules de Nadal i taules de tècnics, entre càmeres i soperes d'escudella, entre videotrucades i mantellines antigues. I sembla que, amb un peu a casa els avis i un peu a casa seva, saben defensar molt bé el tractament del tema. Respectuosos amb el públic, amables amb les iaies i divertits entre ells. Si abans de la pandèmia ens endinsaven a La Festa, ara ens endinsen als records familiars, sense obviar la diversió ni la connexió amb el públic. Aquí, però, la música ens transporta cap a l'emoció de les iaies. I si no, que us ho digui l'Antonio Machín.
Passegem per la vida de les iaies amb el cor entregat a la gent de Mambo Project. Saben com aprofitar l'oportunitat per divertir i emocionar-nos. Tot roda i funciona de meravella. Desitjo que duguin les seves taules, les seves iaies i el seu talent a tot arreu. Posen a la sopera totes les emocions i quan les comparteixen i les degustes, et quedes amb un regust entranyable. Saber connectar amb les arrels amb la gràcia de la modernitat és el repte de la Fira Mediterrània i, en aquest cas, han encertat de ple.
Martí Rossell Pelfort
@martirospel
