Breu introducció al western
Sala Flyhard, 23 de maig de 2024
El meu pare té un problema: no li agrada el teatre, i té un fill actor.
Quan vaig sortir de veure Breu Introducció al Western a la Sala Flyhard, vaig buscar una recopilació de Joan Yago perquè es llegís el text de l’obra. Cada segon que passava atrapat dins les parets de la sala que feien rebotar frases colpidores sobre què vol dir ser un fill, ser un pare, ser un avi, o ser un tiet, tenia més necessitat de compartir aquelles paraules amb ell.
És un espectacle familiar, tot i el drama completament adult, la prominència de l’ús de paraulotes i els tractes amb temes com la mort, la culpa i la responsabilitat.
L’ocre de la sorra dels terrats substitueix els focus de coloraines, els taladros i les cassolades substitueixen les cançons en tonalitats majors, i els personatges bombàstics i vomitant energia són canviats per masses denses de carn, ossos i bagatges. Tot i aquestes substitucions, és un espectacle a gaudir entre pares i fills (escrivint-ho en masculí conscientment).
La peça casa a la perfecció amb la direcció d’en Llàtzer Garcia, conjuntament amb l’ajudantia de la Carla Coll. No ve de nou reconèixer que en Garcia és un dels mestres del naturalisme català contemporani, i s’ha consolidat com a un autor de monòlegs de repertori que tot intèrpret jove algun cop haurà tocat (i jo dient-li, entre riures davant la Flyhard, que deixi de perseguir-me, que escolto el seu “necessito moure’m” de La Pols per tot arreu). La tendresa amb què abraça el patetisme de la sensibilitat masculina, aquesta sensibilitat on les mostres d’afecte es tradueixen en regalar croissants en calçotets, fa que cada segon et recordi a casa, en tots els sentits.
La interpretació íntima, genuïna i carregada de veritat dels actors apropa l’ànima i el caliu reprimit d’uns personatges madurament immadurs. La relació pare-fill d’en Jan Serra i en Pepo Blasco és real, palpable, tridimensional i profunda. Et sents, des del minut u, dins casa seva, fins i tot sentint-te culpable per envair la seva privacitat i sensibilitat. N’Oriol Guinart es contraposa amb un tiet atent i despert, però distret i endormiscat pel seu món interior que potencien les seves medicines alternatives, i amb una construcció de personatge nascuda des d’uns ulls oberts com un mussol que es converteixen en un comic relief sublim carregats de veritats punyents. I n'Eduard Benito es converteix en l’avi de tots els habitants de la sala, amb llargs monòlegs de curiositats històriques i batalletes de guerra del salvatge Oest, amb una veritat i precisió que et fan creure que més que dades són vivències personals.
Són, de fet, aquests moments de pausa de l’avi cowboy, que ens ajuden a respirar d’entre la violència nascuda de la impotència de l’ego masculí, on la peça es permet parar. El primer monòleg de l’avi et causa sorpresa, intriga i tendresa, barrejat amb projeccions fetes per una Laura Bonnín que crea una macedònia de films de Western, pintures recreacionals o imatges històriques al servei del text de Yago. Tot i que en alguns moments la parsimònia dels monòlegs fa que baixi l’energia de la peça i alimenti l’ànsia de saber com continua la situació familiar, aquest canvi de codi que es converteix en un punt i coma que ajuda a l’explosió de virilitat incompresa.
L’escenografia petita i detallista de l’Anna Tantull és un “menys és més” carregat de densitat, que amb una mica de sorra i alguna planta ensopida poden crear tant un terrat Barceloní com un desert Texà, amb la il·luminació d’en Mattia Russo acabant de separar els universos.
Aquest Western contemporani que canvia els seus trets per cassolades és un mirall de la tragèdia masculina. Una tragèdia on l’orgull i la por de mostrar la vulnerabilitat se sobreposa a la importància de la família.
Trucar a la porta de la Flyhard t’endinsa al menjador d’uns pares i fills, i fills de pares, que t’absorbeix completament. Tal és l’absorció que durant una de les escenes, si tens la sort de gaudir d’una primera fila, et sents membre de l’escena. Et sents membre de la família. Et sents a casa, tant per bé com per malament.
Àlex Locubiche
