Primera crítica del Guillem Galmés
Breu introducció al western
Sala Flyhard, 23 de maig de 2024
¿Què té a veure la història d’una serralada de Dakota del Sud amb les retallades a Catalunya de l’any 2012? ¿En què s’emmirallen Toro Sentado i un funcionari d’una oficina d’ocupació? Joan Yago i Llàtzer Garcia uneixen forces, l’un com a dramaturg i l’altre com a director, per oferir-nos el paral·lelisme que no sabíem que necessitàvem amb Breu introducció al western.
Yago estrena per primer cop un text seu a la Sala Flyhard, dins el que se’n podria dir la seva època de les brevetats. Ha estrenat aquesta temporada Entrevistes breus a dones excepcionals (Teatre Nacional de Catalunya) i Breve historia del ferrocarril español (Centro Dramático Nacional). Llàtzer Garcia, per la seva banda, fa talent de la seva experiència a la Flyhard: domina el petit format, que no l’impedeix viatjar a cavall entre el far west i la Barcelona en crisi, servint-se d’un intel·ligent i alhora fosc sentit de l’humor, marca de la casa. Encerta acompanyant-se de Carla Coll com ajudant de direcció, partner in crime també d’Adrià Aubert. Resolen l’equip a la perfecció un elenc d’actors format per Eduard Benito, Pepo Blasco, Oriol Guinart i Jan Serra.
Guinart, Blasco i Serra ens esperen a escena a mesura que entra el públic: una proximitat que ens convida a sentir-nos benvinguts. L’espai és obra de l’escenògrafa Anna Tantull, una altra habitual de la Flyhard. Ens brinda una escena que ens fa bascular, enmig de cactus i de pòsters de pel·lícules –habituals en les obres de Garcia–, entre un menjador i la Filmoteca. En haver entrat tothom, interpreten una cançó acompanyats d’una guitarra al més pur estil de campament al far west. Després de la misteriosa aparició d’un cowboy, la història s’inicia amb un cop de puny: acaben d’agredir al pare a la feina –ara som a Catalunya. Caixa de Pandora, aquest incident acaba provocant una revolta social per tot l’Estat, després que l’agressor s’estavellés amb el seu cotxe, en suposada protesta per haver-li negat unes ajudes, contra l’oficina d’ocupació on treballa el nostre protagonista. Aquest accident sacseja la família, formada per un pare frustrat, un fill desocupat, un tiet neuròtic, i un avi dement amb complex de sioux. La capacitat d’aquests quatre homes per parlar les coses es resumeix en un fantàstic repertori de silencis. Aquesta obra posa en valor, ja no les coses que es diuen, sinó les que es callen: forma de violència per antonomàsia tant de l’home modern com del cowboy de l’oest. És difícil imaginar els personatges de Clint Eastwood o de John Wayne obrint un espai de cures per parlar de sentiments, com tampoc ho fan els personatges de Breu introducció.
Pare i fill, encara afectats per la recent mort de la mare, no saben com ajudar-se, i s’acaben envestint. Blasco i Serra saben el que es fan: juguen amb la tensió i amb la complicitat paternal, se’ls veu molt àgils treballant tant des de la discussió i el bloqueig com des de la cura, ja de cara al final de l’obra. Tot plegat, és un tàndem que commou profundament. Els dos germans, interpretats per Pepo Blasco i Oriol Guinart, són el dia i la nit. El director no peca de repetir la fórmula que funciona amb la relació entre pare i fill. En aquest cas, cap dels dos és capaç d’enfrontar el problema de cara: fan amplíssims rodejos al voltant del tema que els ocupa, per acabar no arribant enlloc. La poquíssima destresa de les seves converses, genialitat del dramaturg a la qual s’agafen molt bé els actors, és la vessant més còmica de l’espectacle. Guinart encarna a la perfecció el personatge de hippie sobrepassat, fent talent de la seva divertidíssima capacitat de comunicar només amb la mirada.
Ara bé, ¿què té de western aquesta Breu introducció? Aquí és on entra Eduard Benito, que interpreta l’avi, i la història dels sioux a Black Hills. A mode de cinema, un projector inunda la sala amb imatges del far west de finals del segle XIX, mentre Benito va narrant el conflicte entre els indis lakotes i l’exèrcit dels Estats Units. Els uns, defensaven la seva terra sagrada, els altres, reclamaven el seu dret a explotar la serralada per trobar or. La metàfora no pot estar millor elaborada: tant els sioux de Black Hills com la classe obrera catalana perden la partida contra la ferocitat del capitalisme. La demència és un recurs ideal: ens mostra que l’únic que s’ha guanyat un lloc privilegiat a la memòria de l’avi, per davant de la seva pròpia família, és la tragèdia dels indis lakotes. Lluny de servir-ho amb calçador, Yago i Garcia fan conviure amb harmonia tots dos mons al llarg del muntatge, que s’acaben trobant en forma de cassolada. Aquests dos universos, tan llunyans però alhora tan semblants, també ens ajuden a copsar la distància que hi ha entre els personatges. Al final de l’obra, l’abisme entre aquests quatre homes no desapareix del tot. Però a l’horitzó, sota el cel vermell de ponent, s’albira una petita esperança: la possibilitat d’unir-se, enmig de tants de silencis, per defensar la tribu.
Guillem Galmés Riera
