Apropar-se a la vida, l’obra i el pensament de David Foster Wallace, l’escriptor que va captar com pocs el malestar i la hipocresia dels Estats Units. Aquest és el fil conductor del nou muntatge de creació lliure de Juan Navarro i Gonzalo Cunill. La inspiració arriba alimentada per alguns relats d’Entrevistes breus amb homes repulsius. Un cop de puny —com pràcticament tots els seus escrits— i tanmateix la porta o llindar per entrar al seu univers sensible, des del qual l’autor intentava sobreviure dia darrere dia. Els llindars poden aterrar o acoquinar, però també poden estimular la imaginació per crear fantasies inesperades.
Les llums de la sala s’apaguen i es tornen a encendre tot seguit. Acaba una de les representacions de En Lo Alto Para Siempre, una proposta escènica basada en textos de l’escriptor nord-americà David Foster Wallace. El públic aplaudeix des de la grada i tu, entre el púbic, també aplaudeixes. Respires i mires al teu voltant, l'escenografia ara immòbil: les gandules, el trampolí, els cables dels micròfons escampats a l’escenari. Observes el terra i la paret de color blanc, imponents, gairebé com dues pantalles gegants. És en aquest moment que experimentes una certa lleugeresa agradable que comença a fer-se pas entre els teus muscles. Una sensació semblant a la que es té després d'haver fet un gran esforç. No pots evitar somriure i penses que deu ser culpa de l'adrenalina.Segueixes aplaudint i et sembla que el teu cos respon al curtcircuit escènic genial que durant una hora i mitja ha espurnejat a l’escenari del Teatre Lliure de Gràcia. L'oposició de contraris frenètica que domina la proposta és capaç de generar un efecte que perdura més enllà del moment de la representació. Quan baixes les escales del teatre cap al primer pis t’adones que els teus sentits encara estan en estat d’alerta, desperts. Com si el ritme trepidant de la proposta i tots els canvis bruscos que planteja se t’haguessin quedat dins. Segueixes baixant l’escalinata i sents que encara et balanceges en l'anar i tornar d’un muntatge que es debat entre text i la performance, entre el silenci i una musica descomposada en directe per Rodolfo Castagnolo que de vegades, no cal negar-ho, frega el límit del soroll. Arribes, aleshores, al tram d'escales final. A l'últim graó sents que dins el teu cos encara hi fluctua la successió d'estímuls generats per la proposta. Estímuls que exploten enmig d'un caos només aparent que deixa entreveure una direcció meticulosa i precisa. El ritme del que passa en escena és, en definitiva, trepidant fins i tot en els moments on predomina el silenci, o quan el diàleg és gairebé un xiuxiueig.
Aquest contrast de recursos expressius també és palpable en la manera d’actuar de Gonzalo Cunill i Gemma Polo, els dos intèrprets en escena. Cunill actua de manera explosiva i és capaç de fer-se seus fragments sencers d'uns textos de Wallace que són brillants i complicats per igual. Amb el magnetisme d’un contacontes, els fa arribar al públic d’una manera atractiva, tot mantenint en el traspàs l'electricitat narrativa de l'original. Gemma Polo destaca per la meticulositat d’una actuació que, a través de gestos nerviosos i mirades inquietes, crea un rerefons tens que impregna les escenes i que acaba convertint-se en una de les peces claus. En aquest sentit, la manera d’actuar de Polo és un joc constant entre el naturalisme i el no-naturalisme (o entre el “super-naturalisme” i l’”anti-naturalisme”) que acaba portant a l'extrem cada un dels dos pols. L'actuació dels dos intèrprets és en bona part antagònica, però a l'hora plena d'una complicitat que es fa palpable en tot moment, i en especial durant les escenes més performatives.
Travesses el vestíbul del teatre i surts a l’exterior, al carrer Montseny. Agafes un carrer de baixada i caminant recuperes alguna dada emmagatzemada en algun lloc de la memòria: "David Foster Wallace va experimentar amb el text d'una manera deliberada, jugant amb la forma i evidenciant-la, amb altes dosis d'ironia i històries de temàtica contemporània plenes de capes de significat". Camines i penses que el què és bonic de En Lo Alto Para Siempre és que prioritza l'esperit de l'autor per sobre de tot, i que juga amb el text d'una manera semblant al que hauria pogut fer Wallace. D'entre les múltiples formes en les què últimament s'han portat alguns textos literaris al teatre, el plantejament de En Lo Alto Para Siempre és un dels més interessants. Transporta els mecanismes i els camps d'exploració de Wallace a les possibilitats expressives de les arts escèniques sense por d’allunyar-se de la seva vessant més textual. Més que representar el text, la peça l’agafa com a punt de partida per acabar generant una experiència que defuig l’ús abusiu de la referencialitat i de les imatges literals.
Uns minuts més tard, a la Diagonal, les llums dels cotxes t'enlluernen. Segueixes pensant en la peça i el record és el d’un calidoscopi, el del ventall de detalls que configuren aquesta exploració exhaustiva de les possibilitats del text literari en escena. En Lo Alto Para Siempre és una proposta altament textual, i a l’hora descaradament postdramàtica. Un concepte molt cuidat que no exigeix estar familiaritzat amb David Foster Wallace per poder gaudir-ne. Tot això és el que et ronda pel cap quan tornes a peu cap a casa i ja t'adones, en aquest mateix moment, que encara haurà de passar un temps abans no puguis despendre’t de l’experiència.
