En lo alto para siempre

Nous formats | Teatre

informació obra



Direcció:
Juan Navarro
Intèrprets:
Gonzalo Cunill, Gemma Polo
Producció:
Un espectacle de Juan Navarro i Gonzalo Cunill
Músics:
Rodolfo Castagnolo
Sinopsi:

Apropar-se a la vida, l’obra i el pensament de David Foster Wallace, l’escriptor que va captar com pocs el malestar i la hipocresia dels Estats Units. Aquest és el fil conductor del nou muntatge de creació lliure de Juan Navarro i Gonzalo Cunill. La inspiració arriba alimentada per alguns relats d’Entrevistes breus amb homes repulsius. Un cop de puny —com pràcticament tots els seus escrits— i tanmateix la porta o llindar per entrar al seu univers sensible, des del qual l’autor intentava sobreviure dia darrere dia. Els llindars poden aterrar o acoquinar, però també poden estimular la imaginació per crear fantasies inesperades.

Crítica: En lo alto para siempre

03/12/2019

Un salt al buit

per Elena Aran

En lo alto para siempreSala La Planeta, 15 de novembre del 2019

(c) Temporada Alta

El dia 15 de novembre, Juan Navarro i Gonzalo Cunill van presentar a la sala La Planeta, l’adaptació dramatúrgica del llibre Entrevistes breus amb homes repulsius, de David Foster Wallace. Una impactant performance protagonitzada per Cunill, qui interpreta la veu de la saviesa, de l’experiència des del cinisme personal, amb Gemma Polo interpretant una jove fràgil, franquejable i cautelosa. Els dos estan acompanyats per l’estrident violí de Rodolfo Castagnolo, que afegeix un toc més punyent a cada escena.

David Foster Wallace es va caracteritzar per sortir de convencionalismes. Un personatge amb una personalitat molt potent, que va viure i escriure des del límit personal i dels qui el rodejaven, impregnant aquest viatge emocional en les seves obres.

A escena, Navarro i Cunill porten dues personalitats ben diferenciades que es troben en dues etapes diferents de la seva vida, però comparteixen les mateixes sensacions sobre la societat actual i les seves contradiccions. Des de la profunditat emocional, s’inicia el viatge a través de converses reflexives i personals, trencant tabús, escoltant i donant importància al mínim detall, on les pròpies vibracions i palpitacions entren a escena, i accedint a una cima que ja no té marxa enrere.  

Des de la profunditat emocional i coreogràfica, permet a l’espectador entrar en la duresa del pas generacional. Es van repetint patrons i trenca els esquemes de l'espectador. Som capaços de reaccionar abans d'arribar al nostre límit i saltar?

Elena Aran@elenaaran