En lo alto para siempre

Nous formats | Teatre

informació obra



Direcció:
Juan Navarro
Intèrprets:
Gonzalo Cunill, Gemma Polo
Producció:
Un espectacle de Juan Navarro i Gonzalo Cunill
Músics:
Rodolfo Castagnolo
Sinopsi:

Apropar-se a la vida, l’obra i el pensament de David Foster Wallace, l’escriptor que va captar com pocs el malestar i la hipocresia dels Estats Units. Aquest és el fil conductor del nou muntatge de creació lliure de Juan Navarro i Gonzalo Cunill. La inspiració arriba alimentada per alguns relats d’Entrevistes breus amb homes repulsius. Un cop de puny —com pràcticament tots els seus escrits— i tanmateix la porta o llindar per entrar al seu univers sensible, des del qual l’autor intentava sobreviure dia darrere dia. Els llindars poden aterrar o acoquinar, però també poden estimular la imaginació per crear fantasies inesperades.

Crítica: En lo alto para siempre

04/12/2019

Una muntanya russa que ens descendeix al desconegut

per Alex Locubiche Vílchez

En lo alto para siempreSala La Planeta, 15 de novembre del 2019

Fotografia: Temporada Alta

Un bodegó de fruites gegant amb soroll blanc ens dóna la benvinguda a la ment de l’escriptor novaiorquès David Foster Wallace, portat a l'escenari per Juan Navarro i Gonzalo Cunill. El públic és envaït amb un xivarri contundent provinent de l’estàtica digital del quadre i és transportat a un estat tant de confusió i incomoditat com de fascinació, desconeixent què vindrà a continuació. Se'ns presenta al davant un viatge de 90 minuts inspirat en obres com Entrevistes breus amb homes repulsius, La broma infinita, els seus escrits periodístics, i el text En lo alto para siempre, d'on agafa el títol. 

El soroll blanc deixa de rebotar per les parets de la Sala La Planeta, just quan en Rodolfo Castagnolo entra en escena i s’agenolla en una pila de coixins acompanyat d’un violí elèctric, mentre en Gonzalo Cunill i la Gemma Polo arriben carregats amb dues cadires al centre de l’escenari. Entre ells dos, mantenen una entretinguda conversa sense cap estructura, fil o argument. Les seves paraules i pensaments ballen arreu del seu diàleg, reflexionant sobre teràpies per “renéixer” amb la respiració, parlant de paraules que fan riure, convidant al públic a cantar ABBA amb ells, callant-se opinions o gaudint d’un silenci incòmode però acollidor. Tot fragment, paraula o frase que reciten està extret de la ment de Foster Wallace, creant un diàleg abstracte tant entre ell mateix, com entre ell i el públic. 

Es crea un ambient rar, ple de preguntes que tothom sap que o no tenen resposta o no seran respostes, on el públic no sap com reaccionar a part de riure de la incomoditat resident en l'estranya conversa entre una jove tensa i perduda dins els seus pensaments (variant entre qüestionar-se què hi fa allà, parlant amb un desconegut, i desitjant marxar, o reflexionant entre què diuen, han dit o diran) i un home gran panxacontent i somiatruites, feliç de conversar amb ella i tenir un públic que l’escolti. Aquesta xerrada es veu puntualment acompanyada d’uns arquejos del violí, inicialment suaus i tranquils, però que acaben solapant-se mútuament, creant un bosc de gemecs estridents que adornen la conversa o l’interrompen. 

A mesura que passa l’estona, un tranquil intercanvi de paraules es va transformant en una atmosfera tensa i esgarrifosa, que ens pot fer distorsionar la realitat d’aquest diàleg fins a veure'l com si l’adult estigués amenaçant o envaint la jove, sense tenir cap motiu real ni evidència per pensar-ho. El públic se submergeix en un estat d’incertesa sobre què sentir i pensar en aquell instant, qui és el bo i qui és el dolent, si és que n'hi ha d’haver, arribant a la conclusió què no estan veient una obra de teatre tradicional “a la italiana”. Es crea una imatge estranya amb la il·lusió de la vida adulta ofegant la joventut. 

El so estrident del violí augmenta constantment, i un cop acabada la conversa entre els dos intèrprets, es disposen a observar de nou el bodegó que han tingut constantment al darrere. A mesura que l’observen, el color es va apagant, i els contorns de les peces de fruites s’il·luminen i oscil·len el seu color. Un cop observat amb detall, el pleguen i se’l carreguen a l’esquena, sent esclafats pel pes de la pintura i el marc, intentant moure’s i transportar el quadre. Es fa un fosc. 

L’actor i l’actriu comencen a moure’s de banda a banda de l’escenari sense il·luminació agafant micròfons i lliscant-los pel terra de l’escenari, alterats. Un cop les llums tornen a donar vida a l’escenari, els dos intèrprets donen peu a l’acte segon. El nus de l'obra és potser la secció més confusa de tota la peça, i molts dels espectadors lluïen incòmodes i sense saber com reaccionar, però això no ha de ser necessàriament un tret negatiu. Si s'hagués de definir amb una paraula el segon acte, seria "xivarri". Durant tota la durada d'aquesta secció, en Cunill i na Polo respiren, sospiren, gemeguen, criden, riuen, ploren i creen sons que, amplificats pels micròfons, acompanyen el violí distorsionat i estrident d'en Castagnolo, qui varia el timbre, el volum i el to de l'instrument per crear una macedònia de soroll que ensordeix el públic. 

Mogut per la incertesa del significat, em vaig poder posar en contacte amb en Juan Navarro i en Gonzalo Cunill gràcies a Temporada Alta, i vaig tenir la sort i el plaer de que em regalessin el seu temps per respondre un parell de qüestions. 

En una d'aquestes preguntes, vaig demanar pel significat del segon acte, al que ells van respondre: 

"El segundo acto está inspirado en una anécdota del primero donde hablamos de una terapia llamada "Rebirth". Que consiste en respirar hasta perder la conciencia. (...) De alguna manera este segundo acto acoge y desarrolla el ruido del pensamiento de Wallace, el lugar abstracto y difícil de transitar." 

Fotografia: Temporada Alta

Aquesta influència dels pensaments d'en Foster Wallace es pot veure al llarg de l'obra, amb el tercer acte recitant la totalitat del text En lo alto para siempre, que comença a ser narrat per en Cunill després de tallar bruscament el xivarri del segon acte amb un moviment de cap. (No escriuré més sobre el tercer acte, ja que la sorpresa del públic és el factor clau). 

Però un factor que va intrigar bastant va ser el procés creatiu per arribar a escenificar les obres de l'escriptor nord-americà, i com a partir d'unes obres crues i punyents es poden traslladar les mateixes emocions que tindria el lector al llegir-les. Davant d'aquesta qüestió, comentaven que volien treballar amb els textos de Foster Wallace i explorar la seva vida. A partir de les seves obres, seguint elements i temàtiques relacionades amb ell, van anar creant i experimentant amb com les seves sensacions es podien transmetre sobre l'escenari. Tot i així, ells mateixos volen que sigui el públic qui li doni un sentit a la peça. 

"La obra tiene un punto de partida con el texto “En lo alto para siempre”, ese texto nos lleva a un salto al vacío de un joven adolescente que entra en la vida adulta, la vida en una sociedad contemporánea abocada al fracaso, a la soledad, al deterioro de las relaciones humanas, al vacío..." 

El resultat final del seu procés creatiu és el d'una obra que mostra la crueltat i el patiment dins la ment d'en David Foster Wallace, on el públic és sorprès, angoixat, divertit, confós, i que entesa o no, deixa un regust amarg i un mal cos a l'espectador, fins i tot per aquells que no han entrat en profunditat en les obres del novaiorquès. Les accions criden el que les paraules no poden definir, i no deixen d'impactar al públic durant la muntanya russa d'emocions, on l'espectador ha de decidir si bloqueja la seva ment davant de la tempesta d'emocions negatives o es deixa portar per una obra en la que el públic és qui ha de definir quines emocions vol rebre.

Alex Locubiche@SOPAPOMAN