Apropar-se a la vida, l’obra i el pensament de David Foster Wallace, l’escriptor que va captar com pocs el malestar i la hipocresia dels Estats Units. Aquest és el fil conductor del nou muntatge de creació lliure de Juan Navarro i Gonzalo Cunill. La inspiració arriba alimentada per alguns relats d’Entrevistes breus amb homes repulsius. Un cop de puny —com pràcticament tots els seus escrits— i tanmateix la porta o llindar per entrar al seu univers sensible, des del qual l’autor intentava sobreviure dia darrere dia. Els llindars poden aterrar o acoquinar, però també poden estimular la imaginació per crear fantasies inesperades.
En lo alto para siempre és una obra amb creació i dramatúrgia de Juan Navarro i Gonzalo Cunill a partir d'Entrevistes breus amb homes repulsius i altres textos de David Foster Wallace que estarà fins el 16 de febrer al Lliure de Gràcia.
Dos personatges enigmàtics i molt particulars arriben a escena, senzillament seuen i parlen. Darrera seu un quadre amb un gran bodegó; res més lluny de la conversa que tindran, pausada, com si ho haguessin fet moltes vegades, com una espècie de teràpia amb aires d'acudit. La situació en si fa gràcia per la complicitat que els intèrprets busquen en el públic; ella, Gemma Polo, amb un domini gens fàcil del saber estar en escena i ell, Gonzalo Cunill, amb el do de la paraula i la pausa justa. Ens expliquen històries fragmentades, sentiments experimentats en moments determinats, coses que els passen i sensacions que tenen. Ell va néixer l'any 1962, ella duu el 1987 estampat a la samarreta, la diferència generacional va prenent força a mesura que ens expliquen coses. Tampoc sembla importar-los especialment però, el pas del temps i les seves arrugues se'ns fan presents aleshores i no ens abandonaran fins al final de l'obra.
El muntatge consta de tres parts ben diverses però amb el fil conductor de la música en directe de Rodolfo Castagnolo que, amb el seu violí distorsionat amb l'ajuda de pedals, crea una atmosfera molt inquietant i a voltes asfixiant. Cada part ve enunciada amb el seu títol projectat al fons de l'escenari i una posada en escena diferent. Val a dir que aquests canvis estan molt marcats i es fan un pèl llargs. La segona part implica sobretot un treball corporal dels actors amb crítica a l'era postindustrial, on veurem un afany per a comunicar-se i poca traça en fer-ho. I la tercera part, que gaudeix de la participació del públic, és el relat de Wallace que pren el nom de l'obra i que descriu, amb una dilatació temporal, el camí d'un jove cap a dalt d'un trampolí i tot el que això comporta.
L'espectacle passa per diferents textures que ens evoquen com un trampolí a l'univers de Wallace, i ho fa posant a prova l'espectador que viatja per moments d'incomoditat, angoixa, avorriment i intriga.
