Arma de construcción masiva

informació obra



Direcció:
Sílvia Ferrando, Ana Vallés
Intèrprets:
Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Il·luminació:
cube.bz
Autor:
Ana Vallés
Sinopsi:

Seguint amb el camí iniciat per Los bancos regalan sandwicheras y chorizos sobre els rastres del franquisme en l’actualitat en una generació jove, aquesta vegada la companyia José y sus Hermanas ha decidit submergir-se en l’educació a Espanya avui, la nostra educació en les seves múltiples facetes.

Com ens situa la nostra educació al món i de quina manera ho llegim? L’educació a l’escola, amb totes les reformes educatives i protestes que ha patit el país; l’educació familiar i del nostre entorn; l’educació del món de les imatges, de la música, dels mitjans, de les xarxes. Tot allò que ens impacta i “educa”. Tots aquells constructes socials i lingüístics que assumim com a propis i validem.


Crítica: Arma de construcción masiva

08/10/2018

All I want for Christmas is José y sus hermanas

per Nil Martín

Arma de construcción masiva Amics de les Arts, Festival TNT, 29 de setembre de 2018 [caption id="attachment_2915" align="aligncenter" width="600"] © Gema Moraleda[/caption]

La companyia José y sus hermanas, guanyadora de dos Premis de la Crítica 2017, Crítica Jove i Revelació, va donar-se a conèixer brillantment ara fa quasi un any amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, un espectacle crític amb el franquisme i amb la (des)memòria històrica del nostre país (que, si us el vau perdre, es podrà veure al Festival RBLS el 13 d’octubre). Ara, al Festival Terrassa Noves Tendències (TNT), estrenen Arma de construcción masiva, dirigits de nou per Sílvia Ferrando, que també signa la dramatúrgia de la peça.

A Arma de construcción masiva, aborden, aquest cop sense fer servir textos d’altri, el tema de l’educació i la construcció de la ideologia des de la infantesa, ja sigui per part de les escoles, braços estratègics del règim, com de les famílies. El tema, com ja passava a Los bancos..., va molt lligat a una crítica a la manera en què s’ha fet (o més aviat, no s’ha fet) la Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya. L’espectacle comença amb una conversa gravada de tots els membres de la companyia parlant sobre l’educació i les influències que van rebre de petits, durant la qual es van presentant tots ells (inici meravellós), i des d’aquí cadascun utilitza la seva història personal per posar, com només ells ho saben fer, el dit a la nafra: com ens creiem tot el que ens expliquen (perquè així ens ho han ensenyat), els punts foscos del sistema educatiu i el mal funcionament polític, econòmic i social del país.

En aquesta ocasió, José y sus hermanas han optat per una proposta tan gamberra com Los bancos..., però més discursiva. Un espectacle que no va faltat d’energia, ja que els sis intèrprets en tenen de sobres, ni de bones idees, i en què la companyia torna a demostrar que sap jugar amb tot tipus de recursos escènics i barrejar-los a la seva voluntat per generar un espectacle interdisciplinari. Saben servir-se del so (manipulat per Gemma Polo, vocalista de Roba Estesa), de les projeccions de vídeo (manipulades per Alejandro Curiel i muntades per Carolina Manero), de l’espai escènic (ocupat per un nombre angoixant de cadiretes d’escola, l’invent del diable, com ens explica, naturalíssima, Marta Díez), de la música en directe (Glòria Ribera, cantant i rapejant, deixa caure veritats com pedres, i ho peta amb «All I Want for Christmas Is You»), del potencial de les imatges simbòliques (com la de Francesc Cuéllar llançant contra una pila de cadires, amb un estic d’hoquei, guixos de colors que es trenquen com la llibertat dels alumnes de les nostres escoles) i, com no, de la interpretació (sincera, basada –o no– en l’experiència personal dels actors i actrius).

Arma de construcción masiva recorda en molts aspectes Los bancos..., si bé potser no té moments tan apoteòsics com l’espectacle anterior. El que sí que té, però, és un ritme molt més bo i un acabat més rodó, que encara estarà més polit quan la portin al febrer al Teatre Tantarantana. Aneu agafant entrades, que s’exhauriran.

Nil Martín @Nil_ml