Arma de construcción masiva
Tantarantana, 28 de febrer de 2019
Qui va veure Los bancos regalan sandwicheras y chorizos segurament té des de llavors un lloc al cor per José y sus Hermanas, i no podria ser d’altra manera. La companyia ens sorprenia fa uns mesos amb aquest seu primer projecte que no va passar desapercebut a ningú. Els rastres del franquisme eren el pilar d’aquell l’espectacle i ens en parlaven amb una mirada totalment nova, fresca, jove i innovadora. Aquest cop, novament guiats per Silvia Ferrando, els José y sus Hermanas tornen al Tantarantana amb la seva nova peça: “Arma de construcción masiva” i amb la intenció de tornar a causar sensació.
D’entrada la temàtica canvia però el rerefons es manté. Aquest cop el fil conductor és una crítica directa a l’educació, un dels temes més importants i fonamentals de tota societat actual. Lluny de fer-ho de manera convencional, la companyia ens en parla des d'una vessant més personal i sincera (o no), despullant cadascuna de les vides dels intèrprets amb l’objectiu de trobar-ne, en les seves més profundes arrels, la influència de l’educació rebuda. Arrels que no deixen enrere ja que, com van fer en el seu primer show, tornen a situar-se a Espanya, permetent-se així jugar amb als problemes afegits que representa parlar d’educació en aquest país.
Tot això ho fan acompanyant-se d’un escenari senzill a base de projector, micros i un exèrcit de cadiretes d’escola petites, les quals utilitzen, de manera molt enginyosa, com a suport escènic i com a excusa per iniciar la critica als sistemes educatius actuals.
Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera mantenen la gràcia i frescor amb que se’ns presentaven en el seu primer espectacle. I com salta a la vista fàcilment, si alguna cosa caracteritza a la companyia és l’essència inequívoca de cadascun dels seus integrants, que exploten al màxim totes les seves habilitats i donen tot el que son a l'escenari i al públic.
Arma de construcción masiva és un altre clar exemple d’espectacle que s’ha de viure, deixant que produeixi el seu efecte. Ara bé, si per una part segueix sent dinàmic, amb escenes realment divertides i amb una clara connexió amb el públic, d’altra banda peca una mica de desorganització. El curs de l’obra és una mica dispers i a vegades es perd la relació dels fets amb el fil conductor, ja sigui per la manera abstracte com s’aborden o perquè realment la relació que hi té és subjectiva.
Tot i així, totes les escenes es viuen amb gran expectació i amb un gran sentiment de tendresa davant veure com, una altra vegada, els José y sus Hermanas han tornat a robar el cor de l’espectador. Possiblement aquesta és la seva arma.
Maria Pujol
@MariettaPuco
