Fun Home
Teatre Condal - Onyric, 24 de setembre de 2018
[caption id="attachment_2870" align="aligncenter" width="500"]
© Àgata Casanovas / Paula Costas[/caption]
Després de la bona rebuda del musical Rent a Barcelona l’any 2016, la productora No Day But Today, encapçalada per Daniel Anglès, nou director artístic del Teatre Condal, porta a la ciutat el musical de Broadway Fun Home, basat en la novel·la gràfica homònima d’Alison Bechdel. El mateix Anglès és qui dirigeix i coprotagonitza la producció.
Cal començar dient que Fun Home (parlem ara de la novel·la gràfica) és un dels llibres que més m’han impactat a la vida, per la història que narra i per la sensibilitat i la mordacitat amb què ho fa. El còmic, igual que el musical, tracta de la història real d’Alison Bechdel (creadora del famós test de Bechdel): després que el seu pare, Bruce, es llanci a la carretera contra un camió en marxa, Alison estableix una relació entre el descobriment de la seva pròpia homosexualitat, que es va fent evident de mica en mica, amb la del seu pare, amagada per Bruce i desconeguda per la protagonista fins poc abans del suïcidi.
Al final, Fun Home és la història d’una relació paternofilial, del paper que juguen (o no juguen) els pares davant els fills, i de per què, com diu la mateixa autora al llibre, no exigim el mateix a un pare que a una mare. El còmic tracta de tot això i més amb un to extremadament sensible però amb grans dosis d’humor negre i un judici clar i contundent envers la figura del pare, l’heteronorma i la societat patriarcal.
Potser la gran pega del musical de Broadway és que el mood que transmet s’assembla al de la novel·la gràfica com un ou a una castanya. L’argument del musical és el mateix (tot i que molt simplificat), però la manera d’explicar-lo és edulcorada; per exemple, insisteix poc en temes com l’agressivitat incontrolable de Bruce Bechdel o les seves relacions sexuals amb nois menors d’edat.
Però, deixant les comparacions de banda, el musical Fun Home és rellevant i recomanable, i ho és perquè porta a escena temes que no hi solem veure, perquè té una protagonista obertament lesbiana, perquè eleva una homosexualitat no estereotipada a l’escala mainstream. I, a més de tot això, o potser a través de tot això, ens posa un mirall al davant i ens enfronta amb la forma en com vivim les nostres relacions familiars.
Al muntatge barceloní, que segueix l’estètica de Broadway, compta amb una escenografia espectacular de Raquel Ibort, Marc Salicru i Marc Udina que es desplega i es plega seguint la narració de l’Alison adulta, una Mariona Castillo que broda el paper (meravellós el moment Telephone Wire al cotxe amb el pare!) i que tan de bo hagués tingut més protagonisme. Castillo (i la resta d’Alisons) mantenen un pols amb Daniel Anglès, que interpreta un Bruce Bechdel mancat de la força i la fredor que reclama un personatge que és, segurament, un dels més complexos de l’escena musical actual.
Entre els secundaris, convé destacar la interpretació de Júlia Jové, que dona vida a Joan, la primera nòvia d’Alison, amb una gran dosi de naturalisme, i la de Jan Gavilan (John, el germà petit d’Alison), l’actor més jove del muntatge (que alterna el paper amb Miquel Camps i Stel·la Tarradellas), tot un descobriment que, en les escenes en què apareix, destaca per la seva presència i frescor.
Finalment, no podem no parlar del paper dels músics, encapçalats per Miquel Tejada. Amb molt bones interpretacions, conformen un pilar essencial del que, amb tot, serà un dels musicals més recordats de la temporada, pel seu tema poc convencional i per la seva forta càrrega emocional, i que aconseguirà, potser, que molta gent s’apropi a l’obra de Bechdel.
Nil Martín
@Nil_ml
[embed]https://www.youtube.com/watch?v=6SfJDONEd04[/embed]
