Suite TOC Núm. 6

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
María Velasco
Direcció:
Ariadna Peya, Clara Peya
Text:
María Velasco
Traducció:
Judith Pujol
Coreografia:
Ariadna Peya
Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Èlia Farrero, Ariadna Peya , Clara Peya , Pau Vinyals, Adrià Viñas
Escenografia:
Judit Colomer Mascaró
Il·luminació:
Jordi Berch
So:
Carles Bernal
Vestuari:
Marc Udina
Sinopsi:

Quins són els paràmetres que estableixen una societat sana? Un concert, un espectacle, un espai fronterer d’identitats velades per donar llum a un tema silenciat i amb poc espai en la nostra societat: la simptomatologia del TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). Una aproximació a la perifèria dels discursos oficials contra l’hegemonia de les mirades imperants.

Finalista a Noves Tendències. Premis de la Crítica 2019

Finalista a música original/ adaptada. Premis de la Crítica 2019

Finalista a espai sonor. Premis de la Crítica 2019

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Suite TOC Núm. 6

09/04/2019

Entresòl

per Joana Cortils

Suite TOC núm. 6 Sala Beckett, 3 d'abril de 2019 Les Impuxibles amb la Judith Pujol i la María Velsaco estrenen nova peça, Suite TOC núm. 6, i ja han exhaurit totes les entrades, cosa que no és d'estranyar tenint en compte la joia que han creat. Després de més d'un any i mig treballant-hi, amb tot un equipàs al darrere, la dedicació i la feina d'investigació que han fet es nota i s'agraeix. Fidels al seu caràcter de denúncia i de compromís amb la transformació social aborden el patiment mental trencant tabús i estigmes, donant una nova mirada concretament al transtorn obsessiu compulsiu (TOC). I és que en parlem poc i malament, en una societat que precisament no va molt sobrada de salut. L'obra és un viatge sonor i visual, amb música de Clara Peya i coreografia d'Ariadna Peya, que a través de la història de dues veïnes, amb el diagnòstic de Clara Peya de teló de fons, ens parla de la simptomatologia del TOC mirant-la a la cara i en primera persona. Pau Vinyals i Adrià Viñas narren la metàfora de les veïnes -que en diversos moments ells mateixos encarnaran- la del pis de dalt que sovint es desperta a la matinada tormentada per pensaments salvatges i busca refugi en el piano, i la veïna del pis de baix, que també es desperta sobrasaltada preguntant-se qui és el boig que toca el piano a les cinc de la matinada? i li responen boig no, boja. Com no podia ser d'altra manera, l'obra es crea sota una visió de gènere que ens ajuda a qüestionar-nos el perquè més dones són diagnosticades i consegüentment medicades que no pas homes, posant de manifest que no partim de les mateixes oportunitats. Tots patim psíquicament, uns més que altres i l'obra posa les bases per a la creació d'una xarxa de complicitats, un entresòl on conviure plegades i sostenir-nos mútuament, enfortint el vincle relacional més enllà dels estigmes; cal parlar més d'allò que ens passa, de com ens sentim, de què podem fer els uns per als altres.  La sala de dalt de La Beckett esdevé un escenari immillorable per omplir-lo de pianos i de poesia visual. Cinc intèrprets en acció provinents de diferents disciplines, com ja ens tenen habituades Les Impuxibles, que s'entenen i s'integren perfectament per parlar-nos de col·lectius invisibilitzats que difícilment ocupen l'espai que els correspon. En aquesta línia s'incorpora la llengua dels signes com a un llenguatge escènic més, amb tota la força que aquest dona a l'obra i fent que així sigui també accessible a persones sordes. Èlia Farrero és en aquest cas doblement intèrpret, de llengua dels signes i debuta com a actriu. En un món de les arts escèniques depredador en el que vivim, on cadascú mira de salvar la seva parcel·la i les oportunitats brillen per la seva absència, Les Impuxibles representen un oasi d'esperença per les que concebem l'art com a motor de canvi social. Novament gràcies. Joana Cortils