Génesis 6, 6-7
Teatre Municipal de Girona, 24 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3666" align="aligncenter" width="360"]
Fotografia: Luca Del Pia[/caption]
Sota el segell de proposta trencadora, aquest any Angélica Liddell ha tornat a Temporada Alta amb una proposta transgressora que de ben segur no ha deixat indiferent al públic. Llegint el passatge de la Gènesi que dóna nom a l'espectacle (Al senyor li va pesar haver fet l'home a la terra, i va sentir tristesa en el seu cor. I el senyor va dir: Esborraré de la faç de la terra a l'home que he creat, des de l'home fins al bestiar, els rèptils i les aus del cel, perquè em pesa haver-los fet) es podia entreveure que la representació no giraria entorn d'un missatge gaire optimista. Així doncs, aquesta peça escenifica un món dominat per la misèria on les problemàtiques socials -com ara els conflictes bèl·lics o el maltracte animal- esborren del mapa la part bondadosa de l'ésser humà (si és que aquesta existeix).
Un cop apagades les llums del teatre, les primeres imatges projectades sobre el fons de l'escenari evidencien el to visceral en què transcorrerà tota l'obra. Les seqüències d'una operació de circumcisió en pla detall demostren que l'autora no té pèls a la llengua a l'hora de parlar sobre certes temàtiques, ni pretén ser políticament correcta. Per contra, utilitza un llenguatge molt complex que beu dels corrents performatius i que busca generar un impacte sobre l'espectador tot posant el dit a la llaga.
El rerefons religiós que acompanya l'obra serveix com a punt de partida d'un seguit de reflexions existencialistes que, sumat al fet que la conversa que mantenen els personatges és en rus, són difícils de pair i comprendre per l'espectador. Alhora, l'escena canvia constantment de forma i attrezzo, presentant molts paisatges on predomina una estètica plena de simbologia i metàfores . Així doncs, sobre l'escenari se succeeixen tot ple d'escenes marcades per la complexitat conceptual i la riquesa visual on predominen els colors blanc, negre i -com no podia ser d'altra manera- vermell.
Aquesta transformació constant i bombardeig d'idees creen imatges d'allò més impactants on, tant els personatges com l'escena, juguen amb la sensibilitat de l'espectador, tot traspassant els límits del mal gust i mostrant la crueltat humana. D'altra banda, la repetició de certs moviments al llarg de l'obra fan reflexionar sobre la dificultat de canvi social i la tendència que tenim com a espècie de continuar promovent certes estructures. A més, la peça no diposita gaire esperança a la descendència i la seva capacitat transformadora.
Finalment, la idea que "la bellesa sosté la nostra existència" amb la que es tanca la peça dóna sentit a la força de les imatges que s'han vist al llarg de l'hora i quaranta minuts. Així doncs, la qualitat estètica i visual de la proposta deixa en segon pla al missatge, la qual cosa provoca que com a espectador sigui pràcticament impossible seguir el fil del relat i surtis amb la sensació d’haver comprès poca cosa de la proposta.
Jan Cabarrocas
@JanPicapiedra
