Génesis 6,6-7
Teatre Municipal de Girona, 24 de novembre de 2018
A Génesis 6,6-7 Angélica Liddell fusiona el mite de Medea -la mare que mata els seus propis fills- i l’Antic Testament -el relat sobre la creació de l’ésser humà i l’origen del seu pecat. En el mite grec, Medea assassina els seus fills després de sentir-se ultratjada pel seu marit Jasó, però, a Génesis 6,6-7, Medea no és una sola dona i els motius del crim són uns altres. En l’obra de Liddell, aquesta figura clàssica esdevé el símbol d’una societat caduca i deteriorada que mata sistemàticament els seus propis descendents. Els aniquil·la perquè procrea l’espècie en un món tacat de sang que embruta les mans dels nadons des del moment que veuen la llum. Els alimentem forçosament amb llet i pa, però alhora els arma amb un fusell Kalashnikov que apunta cap al públic. Així, el miracle de la creació que glorifica l’Hallellujah de G. F. Händel es converteix en un moment traumàtic i profundament contradictori. Liddell, que encarna aquesta Medea, exclama que el seu desig més gran com a mare seria abortar una vegada i una altra sense aturador les seves criatures. Aquest desig representa un món que condemna els seus fills a mort fins i tot abans que visquin; però també pot transmetre que la interrupció la gestació és l’única manera d’aturar aquesta cadena fatídica. Una cita del Marquès de Sade també aconsella deixar de propagar l’esperma de l’home per no contribuir més a aquesta vida infame. És un discurs deseperançador respecte al futur i alhora una pregunta sobre l’origen: d’on venim i des de quan som culpables.
***
No sabem res i, tot i això (o a causa d’això), construïm discursos sobre Déu i el més enllà. Una dona i un home despullats i completament pintats de vermell discuteixen en rus sobre si Déu, entès com a causa primera, és substància, esperit o matèria. Les religions intenten donar resposta a aquests interrogants a través de la fe cega i calmar l’angoixa existencial; tanmateix, són incapaces de resoldre’ls i evidencien encara més la nostra vulnerabilitat i intempèrie. Liddell ridiculitza les doctrines religioses amb rituals sectaris, pertorbadors i istriònics que uneixen unes bessones embarassades amb el fetus al descobert, una dona vella despullada i un porquet mort entre els braços d’una dona vestida de negre. A més, en nom de les religions s’han legitimat nombroses atrocitats contra els suposadament infidels i es requereixen sacrificis: Liddell comença l’espectacle amb una projecció minuciosa d’una circumsició fastigosa. Per altra banda, la ciència i el coneixement també han intentat donar raó de les incògnites que ens intriguen, però no deixa de ser contradictori que la matemàtica –el llenguatge dels números exactes– intenti aclarir què és l’Infinit i què és l’Univers.
***
Són idees que escapen qualsevol llenguatge discursiu. És el terreny d’allò sagrat i l’experiència d’allò sublim que ens anorrea i alhora ens produeix alguna mena de fascinació estètica. És una experiència en què es conjunten el plaer i el dolor, com en l’espectacle. Génesis 6,6-7 és un conjunt de símbols i imatges punyents i evocadores, amb unes idees de fons de gran profunditat, que no són òbvies ni conclusives. En aquestes escenes, certament hi ha bellesa, com passa en el ball de dues bessones nues que s’entortilliguen amb un ballarí manc amb la cara tapada; però també estan plenes de patiment i de dolor físic i existencial. Perquè l’espectacle també és una reflexió sobre la gènesi de l’obra d’art i el seu poder per transcendir discursos ben articulats. És un intent d’articular la Bellesa amb tot allò possible enllà d’ella mateixa per poder arribar així a idees més fondes. Ara bé, hi ha un interrogant que sempre torna: aquesta bellesa és suficient per sostenir la nostra existència? Què farem quan la Bellesa no pugui resistir tot aquest dolor?
Aniol Costa-Pau
@AniolCostaPau
