Génesis 6, 6-7
Teatre Municipal de Girona, 24 de novembre de 2018
El desconcert és inevitable. Quan un espectacle comença amb la projecció, a tota pantalla, del procés quirúrgic d’una circumcisió, el desconcert és inevitable. Però Angélica Liddell juga irònica i sàviament amb el desconcert; això, si més no, cal reconèixer-li. El teatre postdramàtic té, en aquesta actriu-dramaturga-poetessa total, un dels seus pilars indispensables. Génesis 6, 6-7 és l’última mostra de la potència plàstica de l’escena lidelliana, i alhora la demostració que, tot i que hagi de ser per força dolorós, fer teatre avui en dia encara és possible.
Basada en textos del Gènesi, la proposta de Liddell pot entendre’s com una investigació al voltant de la noció d’infinit. Amb aquesta premisa es fan entenedores moltes de les referències judeocristianes que apareixen en l’obra. Des de la projecció inicial de la circumcisió —tan gratuïta com l’acte de circumcisió mateix— fins a l’omnipresència de la màquina panificadora, la successió de quadres surrealistes que ens ofereix Liddell desborda de símbols religiosos. La incomoditat sorgeix de l’ús gairebé oníric d’aquests símbols, desvinculats del culte però resacralitzats en escena. Com si la religió cedís la seva potestat al teatre; el teatre abusa dels símbols religiosos retornant-los a la matèria, buscant la seva singularitat metafísica a través de la matèria.
Perquè, si les matemàtiques i la religió s’invoquen com a dos grans pilars de la recerca d’allò inefable, l’altre gran tema del treball de Liddell és sens dubte la transgressió. La transgressió com a concepte, i també com a premisa; el cos, el gran oblidat, pren el relleu a l’ànima com a centre neuràlgic de l’home. Així ens ho fan saber els dos personatges inicials, i així ens ho acaba confirmant la pròpia Angélica Liddell en l’esfereïdor monòleg final. La potència lírica que assoleix l’espectacle gràcies als fragments recitats (que obren i clouen tota una sèrie de quadres plàstics muts, majoritàriament dominats per la dansa i la música) situa l’espectador i, cal confessar-ho, s’agraeix enormement.
L’espai sonor de Génesis 6, 6-7 també és remarcable, i és una pena que al programa no n’aparegui l’autoria. La música acompanya la peça en tot moment, i de fet és culpable de la creació d’ambients inquietants que tan cara sembla a la dramatúrgia d’Angélica Liddell. La música coral sempre funciona quan es tracta de generar inquietud, i l’autora no ho ignora en absolut. L’ombra de l’ús que fa Kubrik del Requiem de Ligeti a 2001: A Space Odissey plana sobre l’obra sense cap vergonya. Ho fa al costat de la guitarra elèctrica, és cert, eixordadora i desconcertant com ho són la majoria d’imatges que se’ns plantegen. Però, en fi, la música acaba sucumbint també al gest irònic, que és el mitjà a través del qual aquest tipus de teatre es posa del costat de l’espectador. L’escena de cloenda és deliciosa; la sensació d’anempatia que produeix el xoc entre el Messiah de Händel i una foto antiga de quatre nens i nenes amb poliomelitis, ensenyant unes mans deformes, inspira una amarga rialla. Per fi s’entén el destí final d’un camí farcit de símbols i de referències intel·lectuals, exigent, dur, però si més no sincer. La transgressió, l’antinaturalitat d’una Medea com a punt de partida i punt d’arribada; la negació de tot allò que ens han ensenyat a afirmar; la destrucció i reconstrucció d’una espiritualitat que parteixi directament de la carn, del semen, de la sang.
Lluc Solés
@LlucSolsCarb
