Génesis 6, 6-7: Angélica Liddell
Teatre Municipal de Girona, 24 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3905" align="aligncenter" width="366"]
Fotogafia: Luca Del Pia[/caption]
- Què tal el cap de setmana?
+ El dissabte vaig anar a veure una obra d’Angélica Liddell a Temporada Alta.
- I bé?
+ Com et diria? Esplèndidament xocant.
- Explica’t!
+ Imagina’t que entres a veure una obra que es diu Génesis 6, 6-7, dirigida per una artista tan imprevisible com Angélica Liddell, en un cap de setmana dedicat a propostes trencadores dins un festival com Temporada Alta i, tot i així, viure amb xoc l’inici de l’obra.
+ Ara en vull saber més!
- No et culpo per aquesta reacció. El primer contacte amb l’obra va ser una projecció a tota pantalla d’una circumcisió, amb tots els detalls, sense deixar de mostrar cap teixit, ni fluid.
+ Una mica forçat no?
- En realitat no tant, si tens en compte que el mateix títol de l’obra evoca l’Antic Testament que té una forta relació amb el “Tanakh” que és la Bíblia jueva, i que la circumcisió és una pràctica fortament seguida dins la cultura jueva.
- D’acord! T’ho accepto. Segueix!
+ Un cop, Liddell ens tenia on ens volia, és a dir, atemorits i expectants; van entrar els dos primers personatges totalment despullats i coberts de pintura vermella en un fons negre i davant una taula blanca. Aquests dos personatges van començar a llegir el passatge de Gènesis que tracta la reacció de Déu davant els actes que la seva creació acomplia sobre la terra.
- I quina era aquesta reacció?
+ De penediment...
- Espera! Si partim del fet que, segons la cultura judeocristiana, Déu és omniscient (Psa. 147:5) i que va planificar la sort de la humanitat abans de crear-los (Eph. 1:4,7; cf. 1 Pet. 1:2; Rev. 13:8); és difícil assumir una tesi que es basa en el seu penediment.
+ No vas errat! Però suposo que aquí hem de pensar més en termes d’antropoteisme, en el sentit d’equiparar les emocions humanes a les de Déu. Hem de pensar en una caricatura humanitzada de Déu per poder-ne parlar en termes que ens són familiars.
- Així s’entén millor.
+ Tota l’obra va transcórrer en aquest context marcat per simbologies religioses (judeocristianes) acuradament introduïdes per provocar l’espectador i satisfer-ne l’anhel de bellesa que es busca en una peça contemporània. Tot això, sense oblidar el gran treball líric i la sonoritat musical que acompanyaven unes escenes que es prestaven a aquelles melodies per aconseguir generar el context emocional buscat en cada moment per connectar amb l’espectador.
- Explicat així, sembla tot un repte per l’espectador veure aquesta obra.
+ I ho és, Liddell juga amb la sensibilitat de l’espectador, l’interpel·la, el sacseja, el fa dubtar del que sap i fins i tot, del que pot arribar a preferir no comprendre; amb referències tan explícites com xocants. Perquè m’entenguis, l’obra es tanca amb un conjunt d’escenes que connecten amb relats com el sacrifici d’Abraham i els infanticidis de Medea interpretats sense pietat; no obstant, jo mirava al meu voltant i veia cares somrient davant la bellesa que envoltava aquells recitals, cares que descansaven en cossos que mostraven una evident incomoditat fruit de la crueltat que s’amagava en aquella esplendor escenogràfica.
Aliou Diallo
@ali1al2a3
