Cyrano

informació obra



Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Pau Miró, Alícia Gorina
Ajudant de direcció:
Oscar Valsecchi
Escenografia:
Lluc Castells
Intèrprets:
Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat, Àlex Batllori
Il·luminació:
Xavier Albertí, David Bofarull
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
Temporada Alta 2017 , Lluís Homar
Autoria:
Sarah Kane
Sinopsi:

Després de posar-se a la pell de tots els personatges de Terra baixa i triomfar arreu del país, Lluís Homar torna al Festival per posar-se el nas d’un dels soldats poetes més famosos de la història del teatre: Cyrano de Bergerac. L’obra és una adaptació del clàssic d’Edmond Rostand reescrita i dirigida per Pau Miró. Aquest cop, però, Homar no interpreta tots els papers de l’auca: està acompanyat de quatre actors més i, de nou, amb una banda sonora d’excepció: les cançons de Sílvia Pérez Cruz. Emoció i molt de romanticisme.

Crítica: Cyrano

01/02/2018

Et poden "friendzonejar" al paleolític i ara

per Cèlia Ventura

Cyrano Teatre Borràs, 18 de gener de 2018

L’obra Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand tracta la perspectiva de l’amor més romàntic des d’un punt de vista que no acostuma a portar el personatge principal. Cyrano està enamorat de Roxana però degut a la seva lletgesa extrema (té un nas molt gran) evita confessar el seu amor tot caient en el que nosaltres anomenem Friendzone. Al llarg de la història del teatre hi ha molts personatges que tracten aquest tema, des de l’Èponine a Els Miserables fins a la Fanny de Scaramouche, però aquest cas és una mica diferent. En primer lloc és el protagonista el qui ho pateix, i en segon d'alguna manera aconsegueix actuar. Cyrano no té el do de la bellesa però sí el de la paraula. I és a través d’aquesta que el protagonista és capaç de comunicar el seu amor tot i que ho fa amagant-se rere la màscara d’una altra persona, el Christian a qui li passa tot el contrari (té el do de la bellesa però és incapaç de parlar eloqüentment).

L’escollit per dur a l’escenari aquest personatge és el Lluís Homar. Si la temporada passada va tenir l’ocasió de brillar amb Ricard III al TNC (pel qual va rebre el Premi Butaca a Millor Actor 2017) aquesta cop ho farà a través de Cyrano on, tot i que els altres actors també tenen el seu tros de protagonisme, ell s’endú la part més gran. Això comporta un petit problema al teatre. El triangle (o potser més aviat quadrat) amorós té com a punt central a la Roxana (Aina Sánchez), cosina de Cyrano. Tot i que encara podríem arribar a passar per alt la relació familiar estreta, si a això se li suma la diferència d’edat dels actors fa que a vegades la relació sembli una mica estranya i el públic es pugui arribar a sentir una mica incòmode.

Com que el tema de l’amor (i el desamor) és atemporal l’escenografia escollida també ho és. Trobem com a eix central l’esgrima, i és que tot i que una de les millors armes (mai millor dit) de Cyrano és la paraula, amb l’espasa no és queda pas curt! Així doncs l’escenari és ocupat per una mena de bastida plena de jaquetes blanques i espases ben ordenades. El vestuari va de bracet. Al fer l’espasa tan present en l’escenografia i vestuari, junt amb el fet que al primer acte hi ha un parell de combats amb espasa molt clavats, fa que es trobi a faltar més acció del ferro.

Tornant al tema inicial, el fet que l’amor sigui l’eix principal de l’obra fa que es pugui connectar fàcilment amb els personatges. A més a més el text és tota una meravella de manera que, tot i tenir un toc de pompós intel·lectual no és complicat de seguir i no perd el to humorístic tan característic. El que sí que s’ha quedat enrere és el tracte de la dona. Al llarg de l’obra tenim la Roxana com a únic personatge femení. Tot i que és admirable el seu do de la paraula i la seva astúcia, el masclisme és constant i definitivament l'obra no passaria el Test de Bechdel. I això fa que surti la pregunta: cal mirar les obres del passat amb els ulls de l’actualitat?

Cèlia Ventura @soctastaolletes