Likes
Sala Hiroshima, 17 de febrer de 2018
[caption id="attachment_1775" align="aligncenter" width="363"]
© Alice Brazzit[/caption]
Núria Guiu investiga, coreografia, posa el cos a l’escenari, ens explica, interpreta, balla, es vesteix i desvesteix, inclús s’ocupa ella mateixa de posar el so i la il·luminació. A Likes tot es desenvolupa amb transparència. No és el més habitual destapar una obra escènica dels seus artificis, però ella ho fa. Al davant de l’escenari, a la vista de tothom, hi té el portàtil amb música i altres comandaments. Encara menys habitual que aquest do it yourself, és que la pròpia artista parli al públic sobre els aspectes teòrics que contextualitzen l’obra que veuran. I ella ho fa amb naturalitat.
Ens explica que la matèria prima de l’obra prové de plataformes com Instagram o Youtube, on hi ha usuaris capaços d’absorvir milions de likes per mitjà de l’exposició dels seus cossos. Com se’ns presenten els cossos amb més seguidors? Què fan? Com es mouen? Quins posats tenen? L’obra de Núria Guiu és interessantíssima en aquest sentit. Una reflexió portada a escena sobre algunes de les corporeïtats amb més prestigi social dels nostres dies. Una obra que connecta totalment amb el present a partir d’una mirada antropològica –la de l’espectador participant, comenta ella mateixa al principi– .
El que veiem finalment és com la ballarina incorpora en sí mateixa les desitjades corporeïtats de l’àgora d’Internet. I aquest retorn a la fisicitat obre un ventall de perspectives interessants: Per una banda convida als espectadors a que mirem de nou les imatges d’aquells cossos habituals en l’scroll down dels temps morts quotidians. Les arts escèniques ens exigeixen un temps, i a la Hiroshima tots ens vam aturar a observar atentament, a observar fins a sentir l’estranyesa d’aquelles imatges.
Per altra banda, la dramatúrgia amb que culmina el procés d’investigació de Likes fa que l’escenari aculli unes qualitats de moviment que no li són pròpies. Però com materialitzar aquest trasllat dels cossos virtuals al teatre? Els recursos de l’artista van des de la imitació, la repetició, el remix... La idea que les coreografies de les pantalles no només es queden a les nostres retines sinó que ens impregnen d’aquells moviments fets per altres, recorda a l’obra Dance, dance, dance, de Margarita Leite i Aníbal Conde. En aquest cas les coreografies es prenien de superproduccions de la gran pantalla. Likes en canvi, constitueix una interessant mostra del repertori actual de presències i moviments que ens suggereixen constantment les xarxes. Un repertori d’abast igual de massiu però més personificat, absolutament diversificat i fragmentari, perquè tant la cultura del ball com l’imaginari coreogràfic han patit un canvi de paradigma des de l’aparició d’Internet.
Una de les coses més d’agrair a la coreògrafa és com es desmarca del posicionament reaccionari que solen despertar aquests temes. Encara la qüestió honestament i amb cert humor, que no burla. La seva experiència viscuda des d’un cos de dona és un fet que travessa inevitablement aquest solo de base antropològica. Per això, encara que no sigui verbalitzat, l’obra no tracta només sobre la relació dels cossos amb els likes, sinó també concretament sobre les tensions del cos femení amb la valoració social d’Internet. L’exposició de la imatge física de la dona té un paper essencial en la mercantilització de cossos que genera el sistema dels likes. Però un cop més, aquest aspecte no es porta cap a una simplificació puritana, sinó a una actitud crítica i provocadora. Una actitud, la de la ballarina, que es manté amb una tècnica elevada i una energia creixent, i que va acabar amb aplaudiments entusiastes del públic, una recompensa no quantificable però sorollosa.
Èlia Brugulat
