Bodas de sangre

Teatre

informació obra


Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Ivan Benet, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí
Composició musical:
Joan Garriga, Frans Krása
Interpretació musical:
Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra
Escenografia:
Oriol Broggi
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Ajudantia de direcció:
Anna Castells
Autoria:
Adolf Hoffmeister
Coreografia:
Gil Roman
Sinopsi:

La tragèdia és l'element fonamental d'aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d'uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, una mort que només la força de l'amor és capaç de vèncer. Oriol Broggi, director del muntatge, ha vist l'obra com un llarg poema protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo i la seva dona. Al voltant d'ells es desenvolupa un seguit d'escenes marcades per les entrades i sortides d'uns personatges forts i secs, habitants d'un paisatge fet del blanc de la calç de les parets i del vermell de la sang. Un planter d'actors i actrius excepcionals, entre els quals Clara Segura i Nora Navas, donen vida a un muntatge on la música té, també, un protagonisme especial. I és que la interpreta, en directe, Joan Garriga, un acordionista i cantant que ha donat vida a dos projectes musicals que han quedat incrustats en la memòria musical de tota una generació de catalans i catalanes: Dusminguet i La Troba Kung-Fú.

Signa la posada en escena Oriol Broggi, un director premiat repetidament per muntatges com ara L’orfe del clan dels Zhao, Incendis i Antígona, però que ha signat també posades en escena tan recordades com Al nostre gust, una creació del 2015; Una giornata particolare, d'Ettore Scola o Cels, de Wajdi Mouawad.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Finalista a la direcció (Oriol Brogi) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a l'actriu (Nora Navas) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la crítica 2017 a la composició musical (Joan Garriga)

Finalista a la il·luminació (Pep Barcons) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Bodas de sangre

17/09/2017

La perla ensangonada

per Anna Molinet

Bodas de Sangre Biblioteca de Catalunya. 12 de setembre de 2017 [caption id="attachment_750" align="aligncenter" width="662"](c) Bito Cels (c) Bito Cels[/caption]

La meravellosa poesia de Lorca torna als escenaris de la mà d’Oriol Broggi a través de les famoses Bodas de Sangre. Una tragèdia colpidora i fosca que ens transporta a l’Andalusia de principis del segle passat i que ens parla de temes universals com l’amor i la mort. Un treball de Broggi molt acurat, ple de metàfores i petits detalls que simbolitzen i presagien els esdeveniments pròxims, com el cavall o la navalla.

En quan a la contextualització, l’escenari i la vestimenta ja et condueixen el passat, però és la música de Joan Garriga la que juga el paper més important en el viatge retrospectiu. Una gran selecció de peces, a vegades cantades intercalant el text, donen un joc molt curiós a l’ambient. Tot i així, el teatre a quatre bandes i la il·luminació de Pep Barcons fallen en l’obra, ja que les escenes són massa fosques i si tens butaca als extrems et trobes o bé amb actors que et donen l’esquena o bé que estan de cara, però ben lluny i difícils d’apreciar. Dol no poder observar les expressions mentre reciten amb passió els versos, ja que és essencial per a endinsar-te en la història. Tens la sensació de veure una gran obra però des d’enfora, i això no hauria de succeir en un teatre mitjanament petit com la Biblioteca de Catalunya.

A nivell d’actuació, tots els intèrprets fan una gran feina però cal aplaudir especialment a la interpretació de la Clara Segura, que també ens regala un parell de cançons i la passió de l’Ivan Benet. La Clara aconsegueix que malgrat no sigui una actriu tan jove com el personatge que representa, ens creiem la seva historia i la seva vitalitat juvenil de trencar amb tot, de ser lliure. El duel entre els enamorats es converteix per tant en el clímax de l’obra, una autèntica batalla en forma de vers que escala a una tensió palpable a tot l’escenari. Les mirades de l’Ivan Benet i la passió de Clara Segura són un autèntic delit.

Tot i així, cal dir que hi ha un personatge que sobra força, i aquest és el Juguetón. Crec que es pot prescindir de tenir tancat un cavall a ple centre de Barcelona tenint en compte tots els recursos amb els que es pot jugar a l’actualitat, deixant de banda que amb un espai tan reduït, la sensació que es vol donar de passió queda rebaixada a un cavall desorientat i amb poca gràcia.

En resum una obra que no deixa indiferent, i que tot i les seves imperfeccions, ens premia incansablement amb la dramatització d’uns versos tan ben escrits, que no té sentit que quedin en paper sense donar-los vida.

Anna Molinet @annafase_