Bodas de sangre

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Ivan Benet, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí
Composició musical:
Joan Garriga, Frans Krása
Músics:
Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra
Escenografia:
Oriol Broggi
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Ajudant de direcció:
Anna Castells
Autor:
Adolf Hoffmeister
Coreografia:
Gil Roman
Sinopsi:

La tragèdia és l'element fonamental d'aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d'uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, una mort que només la força de l'amor és capaç de vèncer. Oriol Broggi, director del muntatge, ha vist l'obra com un llarg poema protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo i la seva dona. Al voltant d'ells es desenvolupa un seguit d'escenes marcades per les entrades i sortides d'uns personatges forts i secs, habitants d'un paisatge fet del blanc de la calç de les parets i del vermell de la sang. Un planter d'actors i actrius excepcionals, entre els quals Clara Segura i Nora Navas, donen vida a un muntatge on la música té, també, un protagonisme especial. I és que la interpreta, en directe, Joan Garriga, un acordionista i cantant que ha donat vida a dos projectes musicals que han quedat incrustats en la memòria musical de tota una generació de catalans i catalanes: Dusminguet i La Troba Kung-Fú.

Signa la posada en escena Oriol Broggi, un director premiat repetidament per muntatges com ara L’orfe del clan dels Zhao, Incendis i Antígona, però que ha signat també posades en escena tan recordades com Al nostre gust, una creació del 2015; Una giornata particolare, d'Ettore Scola o Cels, de Wajdi Mouawad.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Finalista a la direcció (Oriol Brogi) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a l'actriu (Nora Navas) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la crítica 2017 a la composició musical (Joan Garriga)

Finalista a la il·luminació (Pep Barcons) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Bodas de sangre

21/06/2017

Les Bodas renovades sense perdre l'esperit tradicional

per Judit Martinez Gili

Bodas de sangre Biblioteca de Catalunya, 17 de juny de 2017 [caption id="attachment_692" align="aligncenter" width="300"] © Bito Cels[/caption]

El text de Bodas de sangre és d’una qualitat poètica espectacular. Juga amb les metàfores constantment i reflecteix fidelment la tradicional societat camperola andalusa de principis de segle. En mans de laperla29, l’espectacle transmet el missatge de Lorca sense pretensions de modernitzar-lo ni transportar-la als nous públics. És una proposta tradicional, amb elements d’escenografia i vestuari d’època, i segueix el text paraula a paraula amb profunda intenció en cada intervenció. Ara bé, la proposta ha sofert singulars adaptacions amb la finalitat, segurament encertada, de donar autenticitat actualitzada a l’experiència. Aquests petits canvis, tals com l’ús d’efectes audiovisuals amb connotacions emocionals oportunes dansant sobre la sorra del terra, impregnen les Bodas de sangre de la fredor que el context històric imposaria.

Amb un escenari tan gran, el públic guanya visió si es troba repartit al voltant de tot l’espai, on tot són primeres files. Els pocs intèrprets es reparteixen els papers de manera que cada personatge s’identifica, ja no per la cara del que l’interpreta, sinó per les robes que poden canviar d’amo segons s’escaigui. Així, s’ha pogut donar oportunitat a dues grans actrius d’anomenada, les protagonistes, de lluir-se. Són elles, en companya dels altres excel·lents intèrprets i músics en directe, les que donen el to dur a la tragèdia. A Bodas de sangre no li falta pes, en contraposició amb una Yerma menys solemne. El minuciós treball s’ha fet en la companyia de poesia amb ritme flamenc i també del trot d’un cavall per sorpresa.

L’obra conviu amb un fet diferenciador, que és la cruesa dels esdeveniments que narra. En un bany de metàfores, l’expressió corporal pren un paper essencial. Si bé l’espai escènic és tan gran que la llunyania és inevitable, ofereix la possibilitat de multiplicar la presència de localitzacions i els moviments de manera que, de ben segur, cada espectador és testimoni d’una versió puntualment diferenciada de la dels altres. Passos lents, mirades llargues i profundes, i amargor en les paraules escopides regnen en els moments de tensió, alguns més alts i altres més pesats, que acaben per posar el públic dempeus. El drama ha vençut una vegada més, ara que sentir en els actors tanta realitat és l’objectiu de cada nou espectacle.

Judit Martínez Gili @CritCultural