Bodas de sangre

Teatre

informació obra


Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Ivan Benet, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí
Composició musical:
Joan Garriga, Frans Krása
Interpretació musical:
Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra
Escenografia:
Oriol Broggi
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Ajudantia de direcció:
Anna Castells
Autoria:
Adolf Hoffmeister
Coreografia:
Gil Roman
Sinopsi:

La tragèdia és l'element fonamental d'aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d'uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, una mort que només la força de l'amor és capaç de vèncer. Oriol Broggi, director del muntatge, ha vist l'obra com un llarg poema protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo i la seva dona. Al voltant d'ells es desenvolupa un seguit d'escenes marcades per les entrades i sortides d'uns personatges forts i secs, habitants d'un paisatge fet del blanc de la calç de les parets i del vermell de la sang. Un planter d'actors i actrius excepcionals, entre els quals Clara Segura i Nora Navas, donen vida a un muntatge on la música té, també, un protagonisme especial. I és que la interpreta, en directe, Joan Garriga, un acordionista i cantant que ha donat vida a dos projectes musicals que han quedat incrustats en la memòria musical de tota una generació de catalans i catalanes: Dusminguet i La Troba Kung-Fú.

Signa la posada en escena Oriol Broggi, un director premiat repetidament per muntatges com ara L’orfe del clan dels Zhao, Incendis i Antígona, però que ha signat també posades en escena tan recordades com Al nostre gust, una creació del 2015; Una giornata particolare, d'Ettore Scola o Cels, de Wajdi Mouawad.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Finalista a la direcció (Oriol Brogi) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a l'actriu (Nora Navas) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la crítica 2017 a la composició musical (Joan Garriga)

Finalista a la il·luminació (Pep Barcons) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Bodas de sangre

10/07/2017

Seda roja a la sorra de La Biblioteca

per Quelot Martín

Bodas de sangre Biblioteca de Catalunya, 30 de juny de 2017 [caption id="attachment_725" align="aligncenter" width="484"] Foto: Bito Cels[/caption]

Què cal fer en front d’un “clàssic”? Adaptar-lo per a respondre a los nostres inquietuds actuals? Respectar punt per punt la creació original? Trencar-lo a trossets i fer-ne una espècie de quadre cubista? Lorca és sens dubte autor de clàssics i, encara que no ho sembli en mans de La Perla, no sempre és fàcil construir sobre tot el que ja se li ha fet i desfet.

La Perla 29 ens porta una representació de “Bodas de Sangre” actual sense desmarcar-se de l’original. On teatre, poesia i música treballen junts de tal manera que gairebé costa distingir l’un de l’altre. Grandíssima feina de Joan Garriga en la integració musical a l’escenari, on interactuen músics i actors donant volum i profunditat a totes dues parts.

Un actor no sempre equival a un personatge, ni un personatge a un actor, i no passa res. Oriol Broggi torna a jugar amb els rols a l’escenari i ho fa de la manera més natural, l’obra continua sense que l’espectador ni s’estranyi. En la línia de produccions anteriors, amb projeccions sobre tela i sorra per exemple, han sabut integrar noves tecnologies a l’escenari en la seva justa mesura, sense l’abús o oblit que a vegades podrien patir.

A “Bodas de Sangre” Lorca no denúncia, exposa. Ell mateix diu que el teatre educa i genera canvi i això és el que busca en les seves creacions. Exposa una societat tancada, encarcarada en les seves antigues tradicions que restringeixen l’individu sota la força del costum i el deure. Una mirada ara ja al passat de la que encara se’n pot aprendre i encara ens pot fer qüestionar les restriccions  que ens imposem per continuar generant canvi.

Com deia inicialment no sempre és fàcil construir sobre tot el que ja s’ha dit d’un clàssic, ells ho han aconseguit.

Quelot Martin