La perla ensangonada

Bodas de Sangre
Biblioteca de Catalunya. 12 de setembre de 2017

(c) Bito Cels
(c) Bito Cels

La meravellosa poesia de Lorca torna als escenaris de la mà d’Oriol Broggi a través de les famoses Bodas de Sangre. Una tragèdia colpidora i fosca que ens transporta a l’Andalusia de principis del segle passat i que ens parla de temes universals com l’amor i la mort. Un treball de Broggi molt acurat, ple de metàfores i petits detalls que simbolitzen i presagien els esdeveniments pròxims, com el cavall o la navalla.

En quan a la contextualització, l’escenari i la vestimenta ja et condueixen el passat, però és la música de Joan Garriga la que juga el paper més important en el viatge retrospectiu. Una gran selecció de peces, a vegades cantades intercalant el text, donen un joc molt curiós a l’ambient. Tot i així, el teatre a quatre bandes i la il·luminació de Pep Barcons fallen en l’obra, ja que les escenes són massa fosques i si tens butaca als extrems et trobes o bé amb actors que et donen l’esquena o bé que estan de cara, però ben lluny i difícils d’apreciar. Dol no poder observar les expressions mentre reciten amb passió els versos, ja que és essencial per a endinsar-te en la història. Tens la sensació de veure una gran obra però des d’enfora, i això no hauria de succeir en un teatre mitjanament petit com la Biblioteca de Catalunya.

A nivell d’actuació, tots els intèrprets fan una gran feina però cal aplaudir especialment a la interpretació de la Clara Segura, que també ens regala un parell de cançons i la passió de l’Ivan Benet. La Clara aconsegueix que malgrat no sigui una actriu tan jove com el personatge que representa, ens creiem la seva historia i la seva vitalitat juvenil de trencar amb tot, de ser lliure. El duel entre els enamorats es converteix per tant en el clímax de l’obra, una autèntica batalla en forma de vers que escala a una tensió palpable a tot l’escenari. Les mirades de l’Ivan Benet i la passió de Clara Segura són un autèntic delit.

Tot i així, cal dir que hi ha un personatge que sobra força, i aquest és el Juguetón. Crec que es pot prescindir de tenir tancat un cavall a ple centre de Barcelona tenint en compte tots els recursos amb els que es pot jugar a l’actualitat, deixant de banda que amb un espai tan reduït, la sensació que es vol donar de passió queda rebaixada a un cavall desorientat i amb poca gràcia.

En resum una obra que no deixa indiferent, i que tot i les seves imperfeccions, ens premia incansablement amb la dramatització d’uns versos tan ben escrits, que no té sentit que quedin en paper sense donar-los vida.

Anna Molinet
@annafase_

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *