L'hostalera

Teatre

informació obra


Direcció:
Pau Carrió, Txalo Toloza-Fernández
Intèrprets:
Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltran, Jordi Oriol, Alba Pujol, Marc Rodríguez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

De nou, aires italians dins la Biblioteca, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure.

A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.

Finalista a actor de repartiment (Javier Beltran) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'hostalera

05/05/2017

L’Hostalera

per Mar Soler
L’Hostalera La Biblioteca de Catalunya, 26 de gener de 2017.    

Amb L'Hostalera, la Perla 29 promet energia i vitalitat. L’adaptació de la comèdia de Goldoni se’ns presenta ara a la Biblioteca de Catalunya i ens ve de la mà de la direcció de Pau Carrió. La Biblioteca esdevé un lloc encantador que es converteix en “trattoria italiana” però on aquesta energia repartida en una trentena de taules, malauradament pot arribar a mitges.  La il·luminació realista complementa un decorat exquisit, però tot i la veracitat,  sembla que també tregui el focus als actors. Els espectadors també queden il·luminats,  però aquests,  aporten poc a la història excepte a la mitja part en que també expliquen coses de la manera que els és més còmode, sense ser directament conscients de que ho fan, amb la tranquil·litat que això suposa i gaudint de menjar, beure (a càrrec de l’espectacle) i de la bona companyia dels altres comensals, coneguts o per conèixer. Aquí ells són per uns moments els protagonistes i la música queda en segon pla i reforçant les situacions que es desencadenen ( per exemple que algú confessa que fa anys i els companys de taula que fins aleshores no el coneixien s’uneixen en un brindis, que  algú que ve sol s’acompanya del mòbil per vergonya, etc...) Hi ha intenció d’implicar al públic però les preguntes que se’ls fa, independentment de ser retòriques o no, no deixen espai a una possible resposta en la ment del espectador, uns microsegons de pausa, en aquests casos potser podrien ajudar ja que són preguntes interessants que en alguns moments sembla que es llencin al atzar. A diferència del que la disposició de l’espai sembla que ens proposi, els actors gairebé sempre queden salvaguardats per l’escenari i es troba a faltar acció fora d’aquest (que no té perquè ser interpel·lant al públic de manera directa).

Els actors fan un bon treball de personatge, no se’ls escapa. Alguns d’ells treballen des d’una tipologia en certa manera excèntrica de personatge com en el cas de Javier Beltrán i Marc Rodríguez amb els que riem i d’altres juguen més amb la naturalitat. En altres muntatges aquest contrast dins una mateixa peça pot molestar però en aquest cas sembla que s’equilibra perquè no es va als extrems. Això però ens pot deixar a mitges entre l’esclafir de riure i entrar totalment per l’empatia que ens genera el total sentit de veritat però alhora permet que no ens quedem amb una o altra cosa i que puguem experimentar matisos.

En quan a la sonorització, sembla excel·lent, tan sols en un moment en que un dels personatges ens parla des de dins de l’edifici, proporcionalment l’escoltem massa a prop.  És deu apostar per microfonar l’espai,  no perquè l’espai sigui excessivament gran, sinó pel tipus de sonoritat que brindarien les parets de pedra però ens perdem una mica l’autenticitat de la veu real dels actors que com a tals, no dubtem que saben projectar.

La obra no ha volgut caure en el clixé d’allò “italià” però hi ha petits detalls com algunes paraules  que es pronuncien,  o referències que s’haurien pogut banyar més d’aquesta certa essència italiana.

L’espectador pot ser que s’esperi una obra plantejada com a cafè teatre amb més canvis de vestuari i floritures per l’estil, de les quals la peça ens fa adonar que se’n pot prescindir i més quan la obra s’explica amb la cronologia en que ho fa i queda així doncs, el tractament que se li dóna, justificat.

Veure als actors tocar instruments sempre és benvingut i ens arranca un somriure de delit i satisfacció que trenca amb el hieratisme que a vegades ens caracteritza com a públic observador.  En aquest sentit, potser es troba a faltar que la rauxa vagi més enllà i es pugui generar un clima en que els espectadors es vegin temptats a participar del ritme, encara que des dels seus llocs a taula. En certa manera es fa palès que no sempre ens arrossega la passió, sinó que a vegades ens pot el necessitar sentir seguretat i això pot traspuar una certa indiferència en certs personatges, justificada i que amaga molt. Potser és per això que dóna la sensació de que el joc de seducció i tot allò que podria mostrar-se més passional com inclús també la venjança, es queda a mitges pels dilemes interns, entre les dues variables de passió i seguretat en que per exemple es pot moure l’ésser humà, ens pot passar amb el personatge de Mirandolina que utilitza certes “armes” sense arribar del tot al prototip de “femme fatale”  però això alhora ens pot obrir un horitzó d’interpretacions que va més enllà del clixé i això ens deixa cert marge pels matisos.

Mar Soler