Noves espiritualitats per a persones atees
Fira Tàrrega
Encara no tenim clar si anem al teatre a buscar respostes, a sentir emoció, a fer-nos preguntes o a trobar una nova fe i, de fet, cada vegada està més clar que intentar resoldre aquest dubte és ben bé un atzucac. Noves espiritualitats per a persones atees es fa càrrec d'aquest buit existencial, i de molts altres, tot constituint-se justament a partir del dubte. Durant els setanta-cinc minuts que dura la peça, que en algun punt potser se'ns fan un pèl llargs, es llencen moltes preguntes i se'n responen poques. Això no impedeix, no obstant, construir una coherència espiritual conjunta. És una obra del tot participativa que es dedica, de funció en funció, a col·leccionar les incerteses de totes les persones que li fan de públic i a teixir amb elles una xarxa que podríem anomenar la nova religió. Aquesta és la seva reivindicació principal. La nostra cultura, i en especial els codis i referències culturals que compartim els joves, s'erigeix sobre el dubte, la por en totes les seves formes i la falta d'esperança pel futur. Tot i sonar desesperant és, en realitat, allò que ens fa iguals, allò que ens fa tirar endavant, igual que en altres temps ho ha sigut la fe.
El que és del tot intel·ligent de la peça no és tant la crítica que es desplega sinó com els tres creadors (Dolça Alcanyís, Aram Pou i Victoria Bilbao) aconsegueixen arribar a posar en dubte, i per tant criticar, la nostra banal i ansiosa forma de viure. No és que el text estigui construït constantment en forma d'interrogació. No és pas que tingui un discurs polític pautat i clar. La mateixa obra té un cert caient desordenat, un to paròdic poc seriós i una escenografia i vestuari heterogenis, que utilitzen sovint elements vulgars o ridículs, o bé propis de la cultura de masses, com a símbols de la nostra religió quotidiana, que enllacen a la perfecció amb el retrat del món que es vol pintar. Dit en clau generació zeta, és un fil de twitter fet obra de teatre. El ridícul i la serietat es mesclen com efectivament es mesclen en la nostra vida fora de la performance, si no és que tota la vida és, de fet, una performance i una cerca catàrtica de respostes efímeres. Així doncs, ens trobem que, sovint, el discurs crític de la peça és aparentment superficial. No s'indaga en absolut en cap dels capítols que es comencen, però en aquest buit precisament resideix la crítica. Actuar sobre la base de cap resposta tancada és ser profundament antidogmàtic en les formes. Apostar per una creació escènica processual, és a dir, constantment renovada en conjunt amb el públic, constantment en procés, és profundament antidogmàtic i antisacramental. Presentar una proposta transdisciplinària i heterogènia és comprometre's formalment amb la diversitat. Tota la peça funciona com una metàfora de la sobreestimulació superficial del sistema adoptant-ne precisament les mateixes formes.
El talent dels tres intèrprets per fer coincidir en una sola peça llenguatges diversos és ben bé un fort treball d'aprofitament dels recursos. Es treballa tant des de llenguatges performatius de la provocació com des del text, amb jocs de paraules, barreja de registres poètics i irònics o recursos de l'humor de l'absurd. Es posen en joc tant el cos, com la paraula i la música. És un gran exercici de recull i renovació de la tradició.
És cert que algunes reivindicacions de què vol fer-se càrrec queden, a vegades, desconnectades de la resta de l'espectacle. Tot i que aquesta desconnexió queda bastant emparada per la fragmentació en "capítols" de l'obra, en algun punt sembla que es vulgui parlar d'alguns temes posant-los amb falca, i amb freqüència l'única cosa que els uneix és un argot comú o un imaginari que comparteixen. Per altra banda, també és cert que en altres ocasions s'afronten temes polèmics amb extrema naturalitat i s'adrecen com si ni tan sols adreçar-los fos una reivindicació, cosa que em sembla profundament encertada i urgent.
El que és femení, queer, alternatiu, la temporalitat i la mort són posats al centre de la vida. La nova espiritualitat és l'oportunitat de compartir els nostres desitjos post mortem sense vergonya, validant allò que hem sigut en vida i totes les nostres contradiccions. La nova espiritualitat és poder dir el que et doni la gana. Dubtar sobre el que et doni la gana i utilitzar les eines del sistema contra el mateix sistema. La nova espiritualitat és el dret a qüestionar el que ens envolta i el que ens condiciona, és apel·lar a una nova col·lectivitat desperta i rebel però amb dret a estar cansada. En general, la nova espiritualitat és poder parlar de tot però també poder riure de tot. I ens n'adonem en una obra que ens presenta la bogeria com el millor camí per buscar la veritat. Una obra que ens diverteix fins a la sacietat, fins a la catarsi, amb un final romàntic i molt bonic que tanca tot aquest batibull d'emocions.
Anna Ginestà Farriol
@annaaginesta
Fotografia: Núria Boleda - Fira Tàrrega
