Sísif fa no fa
Teatre Lliure de Gràcia, 10 de febrer de 2024
No acostumo a tenir expectatives quan vaig a veure una obra de teatre. Ni bones ni dolentes, m'agrada trobar-m'ho. De fet, si persones amb gustos en els quals confio me n'han parlat bé, vaig gairebé a cegues a veure les obres. Ara bé, és veritat que també tinc muntatges apuntats al calendari tan bon punt s'anuncien. Sísif fa o no fa, al Lliure de Gràcia era un d'ells. La temporada passada vaig tenir la sort -sí, la sort- de veure La mala dicció, al Teatre Lliure, i fa unes quantes temporades vaig agrair eternament haver escollit aleatòriament Europa Bull entre tot el catàleg del llavors Escena 25. En ambdós casos vaig quedar enamorat de l'estil de Jordi Oriol. Un humor intel·ligent, un text delicat i un univers amplíssim. Aquesta mateixa temporada, però, les expectatives m'han jugat una mala passada. Per mi, l'estrena de Le congrés ne marche pas, de La Calòrica, era l'esdeveniment de la temporada, i en vaig sortir un punt decebut. I no pas per ser un mal muntatge, ja que penso que és un dels millors -sinó el millor- del que portem de temporada. Simplement no era el que esperava. Lliçó apresa. I sort d'això, perquè la sensació amb què vaig sortir va ser semblant: és un estil evolucionat de quelcom fantàstic.
Tot això de les expectatives no és en va, doncs penso que Sísif fa o no fa, l'última producció de la companyia Indi Gest escrita i dirigida per Jordi Oriol i interpretada per Carles Pedragosa juga tota l'estona amb les expectatives. L'escenografia, obra de Joan Galí Sanarau, dialoga amb Pedragosa d'una manera que no havia vist mai. L'actor i el seu ambient són una coreografia coordinada al segon perquè tot funcioni. Els engranatges lingüístics d'altres obres passen al pla físic en aquest cas. Literalment. Tot l'espai escènic és ple d'un aparent caos de cordes, llibres, pilotes, canonades, xarxes, però també de papers, cubells, eines de fusteria o cadenes. Només començar l'obra veus que tot té un perquè. Tots i cadascun dels objectes es fan servir en algun moment. Moltes vegades en cadenes d'esdeveniments que fan esclatar somriures de fascinació.
L'obra recupera el mite grec de Sísif, un home que després d'intentar enganyar els Déus va ser obligat a fer pujar una pedra dalt d'una muntanya. En arribar-hi aquesta cau fins a la vall i ell, eternament, l'ha de tornar a pujar perquè li torni a caure. Aquest càstig diví s'ha utilitzat com a metàfora de la resiliència, del fet de mai arribar a l'èxit, de sempre quedar-se a les portes i haver-ho de tornar a intentar. De fet, l'escriptor francès Albert Camus en va escriure un assaig anomenat Le Mythe de Sisyphe (1942) en el que reflexionava des de l'anomenada filosofia de l'absurd com la nostra vida és insignificant i només té el valor que nosaltres li donem.
Agafant aquesta idea de la repetició, Oriol construeix un text que és constantment tallat per imprevistos "aliens a l'obra". Un cop de puny al voler és poder doncs per més que ho intenta, Pedragosa no ens pot acabar d'explicar res del que comença. Una manera molt intel·ligent, trobo, d'encetar reflexions sense concloure-les, fent que sigui el públic qui se les emporti a casa. Amb l'estil en vers utilitzat per Oriol en altres obres i combinat amb la música i el text en prosa, es parla sobre el passat, sobre el present i sobre el futur. I és que reflexiona sobre què esperem del nostre pas per la terra. Tenim possibilitats d'aconseguir el què ens proposem? O pel contrari estem condemnats a pujar una pedra que sempre acabarà caient? Jo prefereixo pensar el primer. I tant que tenim pedres com les de Sísif, però dependrà de nosaltres encarar l'enèssima rodolada muntanya avall. L'obra manté tota l'estona una tensió on sempre s'està expectant que serà el següent que volarà, saltarà pels aires o caurà en escena. En certa manera, fa que es perdi part del text, però, per altra banda, ajuda a reforçar la idea d'unitat entre escena i personatge. Un personatge del qual en sabem ben poca cosa. Acabo de pensar que en cap moment se'n diu el nom, però no té importància. L'important és què explica, no qui és. Carles Pedragosa omple l'escenari d'una forma fantàstica, donant el ritme adequat a cada fragment per aconseguir que l'obra es faci fins i tot curta.
Diumenge va ser l'última representació. Potser fa gira o torna la temporada vinent al Lliure. Si és així i no l'heu vista, no us la perdeu. Tant si la veureu en futur com si ja l'heu vist vull acabar el text enviant una forta abraçada a la persona que, un cop acaba l'obra, ho ha de deixar tot a punt per a l'endemà.
Bernat Pareja @desdelgalliner
