Després de remoure el bagul dels personatges de Shakespeare, el polièdric Jordi Oriol es fixa en la mitologia grega. El seu nou heroi és Sísif, condemnat a empenyar eternament una pedra fins a un cim del que sempre torna a caure per haver intentat enganyar els déus. Mite protagonista d’un famós assaig d’Albert Camus i d’aquest monòleg gens convencional.
Sísif fa no fa
Teatre Lliure de Gràcia, 7 de febrer de 2024
La darrera creació d'Indi Gest (la companyia de Jordi Oriol) abraça l'horror. Ai, vull dir, l'error. Si bé en els altres muntatges l'equívoc feia avançar la trama, aquí la precipita cap al principi, repetidament. Sense anar enlloc. Com en el mite de Sísif, la repetició errònia i sense sentit és el que ens torna a la inspiració. Tot cau i rodola muntanya avall. Aguantar la pedra, com suportar la funció sense entrebancs, és un esforç impossible. I en aquesta impossibilitat per ser, és. Absurdament, fascina el viatge cap enlloc. Tots som, si fa no fa, uns desgraciats. Qui té boca s’equivoca.
A La mala dicció, els constants jocs de paraules se’n reien de la trama shakespeariana amb una metateatralitat juganera. Ara, però, Oriol es desfà del joc enginyós que encerta, per anar cap a allò que falla. En altres obres era important el que es va tramant, i en aquesta és més important el que es va tramant tramantra mantra. Allò que es repeteix. Que es re-pateix. Que es torna a patir, en definitiva (o en principi). Perquè no tot surt com volem.
Carles Pedragosa (estranyament, no es juga amb la confusió de “pedra grossa”) és l’amfitrió d’aquest abocador de paraules i andròmines. Ens rep un personatge espatllat, que carrega amb l'error, constantment. Un desafortunat pianista que fa malbé allò que toca, un tema o un altre. Se’n va d’una banda a l’altra volent resoldre, i no se’n surt. Encarna tots els personatges marginats, marginals, perifèrics. Les deixalles que ningú vol, les imperfeccions. El discurs és un cant a tot allò dissonant, endimoniat, indesitjat.
Aquest no-lloc on s’acumulen les desgràcies és un espai escènic èpic, patètic. Un engranatge on tot falla de meravella. Joan Galí Sanarau signa un treball acuradíssim que desplega tots els errors possibles d’aquest món impossible. Atrapa per la sorpresa constant, un “encara més difícil” poc usual en les escenografies de casa nostra.
Jordi Oriol s’entrega a la caiguda amb passió. En un món on tot falla, l’art (sempre inútil) resulta imprescindible. I aquest pianista sense sort sap fer de la gravetat dels cossos, una partitura mil·limetrada. Tots els desfets cauen en aquest abocador evocador. I si no hem anat a on volíem, és que hi ha gat amagat. La trampa fa il·lusió. L’engany sedueix. I dient, dient, arriba al final. O el principi. Ves a saber. Si fa no fa és el mateix, altre cop.
