El bramido de Düsseldorf
El canal, 18 de novembre 2018
Al final tots estem sols i no hi haurà necessitat de rebolcar-nos en les flors.
Sergio Blanco ens atrapa novament amb la proposta d’aquest any a Temporada Alta “El bramido de Düsseldorf”, mateix autor de l’obra “La ira de Narciso” presentat també a Temporada Alta l’any 2016. Blanco torna a la seva autoficció on es barreja el que és personal de l’autor amb la seva pròpia imaginació i fantasia. Dins la peça Sergio Blanco és doncs l’autor i el protagonista d’un joc de veritats i mentides, de la biografia i la ficció, exposant un artefacte escènic per insinuar àcides reflexions personals.
Sergio Blanco, dramaturg i director franc-uruguaià, segueix experimentant en el terreny de l’autoficció com porta fent des de ja fa uns quants anys. Amb aquesta polièdrica peça relata l’angoixa i la mort del seu pare en un hospital de Düsseldorf, ciutat on el dramaturg ha viatjat amb ell per dur a terme un projecte que mai sabrem del cert quin és; assistir a l’exposició sobre Peter Kürten (un assassí en sèrie alemany de principis de segle XX) on Blanco ha escrit diversos textos, la firma d’un contracte com a guionista de pel·lícules pornogràfiques amb una de les productores més importants de la indústria porno europea, o la seva conversió al judaisme mitjançant la circumcisió. El text doncs, narra els últims retrobaments entre pare i fill al mateix temps que alterna les visites amb els tres afers anteriors, plantejant diversos temes com la mort, la violència, l’erotisme, la soledat, la fe i l’esperança.
L’autor ens proposa una estructura de tragèdia i comèdia que, tal com deia Aristòtil, ha de contenir com a màxim cinc episodis. Blanco doncs, es basa amb cinc bramuls de cérvol (els bramuls que fa l’animal abans de la seva mort) com a encadenant de tota la trama. El codi còmic s’utilitza per amagar subtilment el drama que comporta el text tractant sobre les dificultats paternofilials, les creences religioses i sobre l’instint assassí sigui de l’individu o de la humanitat. Una mirada sense justificació moral que conté una certa ironia sobre la seva persona i el seu narcisisme.
En escena existeix un joc temporal on es barreja el present immediat amb el present escènic, on sembla que l’obra s’escrigui sobre l’escenari en mans de tres admirables actors com Gustavo Saffores, Walter Rey i Soledad Frugone. Aquests, entren i surten dels seus personatges com si estiguessin en un assaig dins d’una pàl·lida escenografia inundada d’una blancor enlluernant.
A cap i a la fi l’obra pretén mostrar l’obscè de la nostra personalitat, de la nostra humanitat. En paraules de Sergio Blanco, a través de l’autoficció es pinta la ferida i aquesta es comparteix per tancar-la. Al final, res és real excepte tot el que està passant a l’escenari. Blanco ens ho demostra i ens ho regala en una de les seves millors obres.
Ariadna Grau
