El bramido de Düsseldorf
El Canal, 18 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3963" align="aligncenter" width="376"]
Fotografia: Nari Aharonian[/caption]
De poques obres surto amb unes ganes tant immenses de fer-me amb el guió i llegir-lo amb calma com d’aquest espectacle. I és que et pot agradar més o menys, però de ben segur Sergio Blanco no et deixa indiferent.
Veu en off: “lo que te pasa a ti nos pasa a todos”.
El problema és, que no sé molt bé què és el que m’ha passat aquestes dos hores que he viscut dins l’autoficció del protagonista, o de l’autor, o de l’espectador... i que d’alguna forma o altra n’he d’escriure una crítica.
Veu en off: “ficcionalizandome me voy reinventando, voy reinventando el mundo”.
Només n’he sortit amb unes certeses aparents -dic aparents perquè el que més he après d’aquesta obra és que no necessàriament les coses que semblen són -: l'he disfrutada, l’actuació és excepcional i el gènere de l’autoficció em sembla altament interessant per a explorar...
Veu en off: alto! explica primer una mica l’obra, aniràs millor si començes per aquí!
Doncs en l’obra Sergio Blanco parteix d’una escenificació molt simple, molt freda, de bisturí, que permet projectar-hi els bocins de la seva autoficció que millor li convinguin. La sensació que tens com espectador és d’estar una mica al llimbs, en aquell espai que ho és tot i no és res, entre la vida i la mort, entre la consciència i el subconscient. I aquí en aquesta transició perpètua veiem passar la vida recordada del protagonista i el seu pare. I la paraula recordada és important, perquè de tot el que veiem no sabem què és real, què és ficció, què és realitat transformada pel record i què és una al·legoria per transmetre una idea més profunda (o potser al·legoria és tot).
A través d’aquesta caixa blanca doncs, veiem desengranar-se un personatge i sobretot els components immensament complexes d’una relació de pare i fill. D’una relació i de la solitud que tanmateix comporta el no acabar mai d’entendre’ns del tot.
Així mateix se’ns ofereixen les eines per preguntar-nos quins han de ser els límits de l’ús de la tragèdia humana en l’art, quins els límits en l’exploració psicològica d’un personatge traumàtic per la història a través de l’art i quin el límit de la seva responsabilitat moral.
I és que aquesta caixa blanca, freda, mèdica, aconsegueix de forma excepcional obligar-nos a implicar-nos en l’autoexercici de reflexió de l’autor. Un exercici que se’ns imposa a través de la sequedat mecànica o passional dels personatges secundaris, contrastada en tot moment per la humanitat que traspuen els dos protagonistes masculins –amb els que empatitzem- i que es sobreposa al context en tot moment. Cal destacar l’excepcionalitat de les actuacions, especialment del pare, representat per Walter Rery, sobre el que recau el major pes d’humanització de les escenes i que ho aconsegueix de forma excepcional. Una caixa que curiosament desapareix en l’escena final.
[caption id="attachment_3964" align="alignnone" width="300"]
Nari Aharonian[/caption]
Veu en off: “A mi la gente se me muere, usted de alguna forma los mata”.
La mort, present en tot moment agafada de la mà de la vida. L’autoficció que es presenta més acurada i realista que un costumisme exacte. Volgudament realitzada com una tragèdia clàssica en 4 actes, compleix la mateixa funció: a través d’una recerca profunda pròpia ens exorcita una mica a tots dels mateixos fantasmes, ens permet caure amb ell per ressorgir una mica més savis. Un privilegi únic de formar part dels esforços d’un dramaturg d’autocomprensió a través d’una autoficció.
Així doncs, tornant a una de les meves certeses aparents en sortir de l’obra: el gènere de l’autoficció em sembla altament interessant per a explorar els intrincolis de la ment i les relacions humanes.
Veu en off: “Va! Tu nunca dices la verdad!”
Mar Cabarrocas
@MarCabarrocas
