El bramido de Düsseldorf
El canal, 18 de novembre de 2018
Sergio Blanco, que no deixa de sorpendre amb la seva escriptura, torna aquest any a Temporada Alta amb El bramido de Düsseldorf.
Com ja és conegut, la major part de l'escriptura de l'autor es basa en l'autoficció. El que li interessa a ell però, no és l'egocentrisme de poder parlar d'ell a l'escenari sinó el fet de que en una cosa personal es pugui trobar allò universal a compartir amb tot l'espectador. L'escriptura de Sergio demana amor, que se l'estimin però també estimar. L'escriptura busca sempre l'altra. Però què és veritat i què és mentida dintre d'allò que ens planteja a les seves obres?
El mateix dramaturg sol ser el seu protagonista de les obres, que a vegades interpreta ell o a vegades altres actors, i els primers minuts de l'espectacle normalment te'ls passes intentant esbrinar quina part del que està relatant és cert i quina és falsa. Però al cap de poc simplement et deixes portar.
En aquesta obra Sergio i el seu pare van a Düsseldorf per uns motius que no acaben d'estar mai clars, i és allà on el pare de Sergio començarà a morir. Sembla que en Sergio va la ciutat que dona nom al títol potser per escriure l'acompanyament d'unes fotografies en una exposició sobre l'assassí en serie Peter Kürten, o potser és allà per firmar un contracte com a guionista de pel·lícules pornogràfiques, o per convertir-se al judaisme. Mai acaba d'estar clar, cosa que fa que les obres d'en Sergio siguin totes tan màgiques. I cal dir que com que ja ha estat protagonista de moltes altres obres seves, es permet anar citant les mateixes obres del dramaturg dins l'obra, com si en el fons que el que estiguès fent és una gran obra on cada peça és una petita part. El que és nou però, i aporta una comicitat i un engrenatge dramatúrgic original a l'obra, és que el pròpi pare i el personatge d'en Sergio, parlen sobre l'escriptura de l'obra en qüestió, i el pare li exigeix canvis en el text que s'esdevenen, és a dir, el personatge del pare i en Sergio discuteixen sobre l'escriptura de l'obra havent estat aquesta ja previament escrita per en Sergio però preveient el fet teatral que el que fa és reviure el moment de l'escriptura en directe. Aquests i molts altres cercles són els que van teixint l'obra, amb una gran riquesa i varietat temàtica. Tot profundint en la relació amb el seu pare, els límits de la sexualitat, la crueltat i la fe. En Sergio mai ha defensat un teatre que representi la vida qüotidiana, ell parla del fet teatral com un mirall negre on poder veure reflectides les nostres parts més fosques, i això es veu clarament a les seves obres.
La proposta ha estat interpretada per Gustavo Saffores com a Sergio, Walter Rey com a pare i Soledad Frugone en el personatge femení que fa diferents rols. Les interpretacions són totes molt bones i la posada en escena és senzilla però efectiva: dona importància al text, que és el que interessa a Sergio, director, dramaturg i personatge principal de la peça. Dins un cub blanc, amb el mínim de vestimenta, unes cadires i l'ajuda de diferents micros relaten tota la peça.
És una molt bona proposta que ens torna a apropar Temporada Alta, i sobretot ens fa recordar que la seva fama internacional com a dramaturg és merescuda i cal tenir-lo en compte.
Ferran Gordillo
