El Bramido de Düsseldorf
El Canal, 18 de novembre de 2018
El Bramido de Düsseldorf està escrita i dirigida per l'uruguaià i parisenc Sergio Blanco, un dels dramaturgs joves contemporanis més representats arreu del món, immers des de fa temps en el gènere de l'autoficció. Aquest estil proposa un pacte entre l'autor i el públic: l'autor mentirà sobre si mateix amb la màxima versemblança possible. L'obra, estrenada el 2017, la narra el mateix Sergio. Ens planteja un suposat viatge que duu a terme l'autor per tres motius diferents: convertir-se al judaisme, signar un contracte amb una empresa de la indústria pornogràfica i participar en una exposició museística sobre l'assassí Peter Kürten. El seu pare, que l'acompanyarà fins a Düsseldorf, patirà un atac de cor la primera nit. La seva estança es convertirà en l'espera de la mort del seu pare hospitalitzat mentre resol els seus quefers. Una de les reals inspiracions de Sergio Blanco per escriure aquesta obra va ser la mort de Vinko, que es va suïcidar després de veure La Ira de Narciso, una de les seves obres. La mare del jove va anar a veure l'obra amb unes entrades que li havia deixat el seu fill abans de morir i seguidament es va posar en contacte amb Sergio, que es va quedar terriblement tocat per aquest succés. Temps més tard es va posar a escriure El Bramido.
L'estructura de l'obra es divideix en una “captatio”, que seria la introducció, 5 bramidos, i una “recapitulatio”, com un resum final. La transició entre aquests fragments de l'obra es duu a terme utilitzant l'espai escènic, que consisteix en una capsa blanca on a les parets es projecten frases, fotografies i vídeos que complementen l'escena, amb el recull just d'objectes per a poder explicar la història. Gustavo Saffores, Walter Rey i Soledad Frugone brillen dalt l'escenari. És rellevant anotar la veritat del personatge del pare, el viatge emocional del personatge de Sergio i la capacitat d'entrar i sortir dels personatges, tan suau i ràpid com una escala cromàtica. En alguns moments, no sempre, els actors fan servir micròfon per parlar entre ells, cosa que no acabo de saber per què. La peça inclou algunes cançons que, o són playback o es canten per sobre de la cançó original. Aquests dos fets i la inclusió d'un baix, el qual l'única utilitat que sembla tenir és un gag còmic, ja que no es fa sonar, són parts del muntatge que no acabo de comprendre. Deixant a part que m'agradi més la música en directe en un espectacle i com de gratuïts em puguin semblar aquests recursos, la inclusió de l'espai escènic amb l'audiovisual és molt bonic i precís.
El text és, a parer meu, impecable, encara que està tan ple de diferents idees que en algun moment sentia que se m'escapava informació. Dic impecable sobretot per dos motius: totes les idees estan connectades entre elles, és ric en referents històrics i artístics. La direcció és molt neta, tant per les transicions entre escenes i personatges, com per l'ull pel detall. Aquest cervell i el seu equip aconsegueixen un espectacle que assoleix el seu objectiu, no saber què és veritat i què no, ja que tot sembla versemblant quan no paren de mentir-te.
La meva pell de gallina quan va acabar l'espectacle va anotar la imminent catarsis que acabava de patir. Necessitem més espectacles així a Catalunya. Espectacles inspiradors, que ens obrin els ulls al que és l'escena més contemporània.
Parlant amb Blanco, el dia abans de veure l'obra durant una entrevista pel blog Performarnos i durant el col·loqui pos-funció, ens va deixar entreveure els diferents temes que volia tractar i la seva manera de treballar. Diu que hi ha dos temes principals que afecten la humanitat: l'amor i la por a la mort. Sergio amb Tebas Land, fa servir el mite d'Edip Rei per plantejar-nos què és la representació i què és un parricidi. El Bramido no crec que parli de l'amor o de la por a la mort, i no sé si es basa en cap mite, però potser sí fa referència a la por a perdre un pare, una mare o un fill. La por a perdre un ésser estimat, el dol.
Al contrari de Jan Lauwers, com vaig escriure a l'última crítica, Magnificient's Room, ell no creu que el teatre tingui una funció política, sinó una funció d'entreteniment. Ha de ser un espai on el públic tingui l'oportunitat de creure que dos més dos fan sis. Doncs és cert que hem de tenir les dues opcions per triar, un contingut més implicat políticament i un que ens evadeixi del món que ens arrossega, però ha d'haver-hi sempre una espurna crítica en el cor d'una peça teatral, i aquesta ho té. Sergio es planteja i es qüestiona a si mateix en límits de situacions adverses aconseguint fer-nos pensar i sentir.
Escriu pel públic perquè l'estimin i, amb obres com aquesta, segur que aconsegueix el seu objectiu allà on la faci viatjar.
Maria Cambil
@SraKetchup
@maria_ketchup
