Les noies de Mossbank Road

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autoria:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

28/12/2017

Di and Viv and Rose

per Joana Cortils

Les noies de Mossbank Road La Villarroel, 14 de desembre de 2017 Di and Viv and Rose és el títol original de Les noies de Mossbank Road, obra de l'actriu i dramaturga londinenca Amelia Bullmore. La Villarroel ens ofereix, fins l'11 de febrer, la possibilitat de veure juntes en acció a tres excepcionals actrius: Cristina Genebat (Viv), Marta Marco (Di) i Clara Segura (Rose) sota la direcció de Sílvia Munt, actriu i des de ja fa anys directora de cinema i de teatre.

L'obra comença amb un escenari quasi nu, negre i desangelat on hi apareixen desfilant les tres actrius al ritme de la música, cadascuna amb l'estil propi del seu personatge, tres joves estudiants ben diferents a qui la vida portarà a compartir pis i alguna cosa més a Mossbank Road.

L'autora ens planteja l'impacte de l'amistat sobre la vida i viceversa -quan els esdeveniments de la vida ens modifiquen, orienten i fins tergiversen les nostres amistats- fent que ens preguntem si els amics ens moldegen la vida sense que ens n'adonem. En efecte, aquesta obra ens parla de l'amistat i com aquesta és observada en tot moment pel testimoni del pas del temps, creant així un passat comú. Tot i així, les protagonistes viuen intensament el present perquè el passat és una pèrdua de temps com afirma una de les noies d'aquesta segona família que formen totes tres; en paraules de l'autora la segona família és la que es crea un mateix, a diferència de la primera on simplement hi apareixes.

En l'obra podem veure la transició de l'amistat de les tres protagonistes al llarg de 30 anys, prou temps com perquè visquin experiències de tot tipus que l'espectador anirà seguint entre riures i plors, tenint la sensació d'allò que és formar part d'un grup d'amics al llarg d'anys.

La interpretació de les actrius, que a l'inici tenen 18 o 19 anys i en acabat quasi cinquanta, és excel·lent; posen en joc l'energia de l'adolescència i una tècnica corporal admirable. L'escenografia està molt ben aprofitada i amb l'ús de guix o projeccions, i una bona il·luminació, s'arriben a recrear tots els espais que apareixen en l'obra, agafant de vegades un caire cinematogràfic.

És una obra que ens ajuda a posar en perspectiva tota una vida, a revisar les diverses etapes viscudes, a valorar si el futur que esperàvem és el present que tenim i, sobretot, a tenir en compte que l'amistat és més de mitja vida.

Joana Cortils