Les noies de Mossbank Road

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autoria:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

19/01/2018

Vides creuades

per Bertran Salvador

Les noies de Mossbank Road Teatre La Villarroel, 13 de gener de 2018

Les noies de Mossbank Road constitueix una esplèndida radiografia de l’amistat que comença amb tres joves que es coneixen a la universitat i decideixen anar a viure juntes. Amb aquesta premissa, Di and Viv and Rose (l’obra original de l’Amelia Bullmore, clara hereva de l’obra de Pam Gems dels setanta) ens farà navegar per tres vides i tres dècades, fent-nos reflexionar sobre l’amistat i el pas del temps; aconseguint un difícil equilibri entre els moments còmics i el dramatisme reflexiu.

L’obra representada a la Villarroel i dirigida per Silvia Munt aconsegueix transportar-nos a un pis d’estudiants que serà testimoni de les vides creuades d’aquestes tres noies tan úniques. Ho farà amb un elenc d’actrius excepcional: Clara Segura, qui donarà vida a Rose, una estudiant àvida d’aventures i experiències, sempre animada i riallera, espontània però a vegades superada per les circumstàncies; Cristina Genebat, la Viv, una sociòloga intel·lectual, sempre a punt per racionalitzar la realitat, necessitada d’aprovació constant, escudada en el coneixement i en interessants reflexions sociològiques; i Marta Marco, representant a la Di, una esportista incansable i independent, que farà d’equilibri entre les altres dues, i que serà la veu de la superació.

Creuades aquestes tres personalitats, l’explosió escènica és inevitable. L’alliberament universitari, les aventures i les correries, les discussions de companyes de pis, els amors i els desamors, el creixement personal constant. I sobretot, l’empoderament de la dona en diferents àmbits –sexual, amb la Rose; acadèmic amb la Viv; i d’orientació sexual amb la Di-.

Sembla, però, que en aquest context universitari que monopolitza més de la meitat de l’obra, i tot i que les actrius fan un paper excepcional, no hagués estat descabellat donar veu a actrius més joves, que no hagin d’exagerar els seus moviments, les seves frases, que dotin de major naturalitat a aquestes escenes.

Després de l’època universitària –que ocupa una gran part de l’obra-, el text sembla desdibuixar-se temporalment, ja que comença a avançar a passos agegantats. Marcades per un seguit d’esdeveniments dramàtics, la trama i els anys avancen, i tot i que les situacions canvien dràsticament, en ocasions ens costa diferenciar a les tres dones de les tres noies de Mossbank Road –no semblen avançar com a personatges d’acord amb els esdeveniments, sinó que mantenen moltes sinergies de joventut-.

Cal destacar també, en concordança amb la representació anglesa original, com la música del principi ens lliga al moment temporal –sembla inevitable recordar Boyhood en aquest sentit, on la música també és un fil conductor temporal-. De la mateixa manera, l’escenografia sòbria i molt adient –tres cadires, un fanal, un telèfon i un sofà; en una ocasió una manta blanca en una escena de gran dramatisme i encertada composició-, i un joc d’il·luminacions que recrea localitzacions en les parets, transportant-nos entre ciutats i escenaris amb senzillesa i bellesa.

Així, al concloure l’obra, després de viure amb elles tota una vida condensada en uns minuts i una amistat que envelleix amb nosaltres, ens sentim còmplices d’aquestes tres noies, d’aquestes tres vides creuades. Una història a la Villarroel que no es pot deixar de veure i gaudir.

Bertran Salvador