Altres

informació obra


Sinopsi:

Crítiques #novaveu.

Crítica: Altres

11/12/2018

Converses a la vora del piano

per Helena Xirgu
Libertad creativa de belleza desnuda, Sílvia Pérez Cruz & Marco Mezquida Teatre Municipal de Girona, 28 de novembre de 2018 [caption id="attachment_3608" align="aligncenter" width="630"] ©Temporada alta[/caption]

Escoltar la Sílvia Pérez Cruz sempre és una experiència però si a aquest fet s’hi suma l’acompanyament al piano d’en Marco Mezquida, la vetllada acaba sent molt més que un concert. Això és el que va passar el dimecres 28 de novembre al Teatre Municipal de Girona. A diferència de l’any passat, on la cantant de Palafrugell va presentar el seu àlbum “Vestida de nit” i va cantar acompanyada d’un quartet de corda, aquest any ha volgut fer un gir al seu directe i sorprendre el públic amb nous sons.

El concert va començar amb My little Valentine, on Pérez Cruz cantava a mitja veu, com si estés sola al món, només acompanyada per la melodia d’un piano, però davant un Teatre Municipal ple de gom a gom. El públic tenia la sensació que era un intrús, un espieta davant una escena íntima i delicada entre els dos artistes. I, de fet, el clima es va mantenir igual durant les quasi dures hores de concert.

Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida fa temps que es coneixen però fins ara no havien tingut l’oportunitat de tocar junts degut a les seves complicades agendes. Escoltar-los és veure dos artistes jugant i dialogant amb la música. Veu i piano. Tecles i cordes. No fa falta res més per gaudir de música en majúscules. Un concert com aquell només està a l’abast de dos artistes que experimenten contínuament i no volen caure a la rutina de fer sempre les mateixes cançons – sí, es va cantar Vestida de nit però perquè la mare de la palafrugenca estava entre el públic-.

L’aspecte que sí es va mantenir va ser la diversitat de cançons: brasileres, fados, catalanes, mexicanes o americanes. Un concert de la Sílvia Pérez Cruz és com fer una volta al món a través de la música ja que et permet transportar-te dels carrers de Rio a les platges de la costa brava o submergir-te en les llegendes mexicanes, com la de La Llorona.

La sensació final del públic és que ha vist un espectacle diferent, únic fins i tot es podria dir, només a l’abast d’uns pocs afortunats. Aquell dia, tothom es va sentir com si estés a la seva sala d’estar, amb la llar de foc espurnejant i presenciant un concert privat de la Sílvia i en Marco. Un petit plaer que potser no es tornarà a viure mai més, i per això és tan especial.

Helena Xirgu @Helenaxc