Libertad creativa de belleza desnuda, Sílvia Pérez Cruz & Marco Mezquida
Teatre Municipal de Girona, 28 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3608" align="aligncenter" width="358"]
©Temporada alta[/caption]
El dimecres 28 de novembre, Marco Mezquida i Sílvia Pérez Cruz van demostrar ser una explosió de creativitat quan s’ajunten. Si bé els qui coneixem bé la trajectòria de la cantant no sabíem ben bé com seria la fusió dels dos músics, ens van deixar ben clar que ens trobem davant de dos ments innovadores i inquietes i que, quan s’uneixen, fan coses extraordinàries.
Marco Mezquida toca My Funny Valentine i la Sílvia, asseguda a terra, al costat de la seva banqueta, ressegueix alguna nota de tant en tant. Juga, ho fa gairebé sense voler i sense saber que ell l’escolta. O això és el que ella ens explica de com va començar aquesta història tan bonica entre aquests dos músics en un bar del carrer Encarnació. Des de llavors tenien ganes de treballar junts, i per fi ho han pogut fer realitat. Un joc de creativitat, de fusió d’estils i d’improvisacions fàcils i heterogènies a la vista i a l’oïda de l’espectador.
Sílvia Pérez Cruz porta un vestit blanc, llarg, de gasa. Ell vesteix tot de negre. L’escenari s’il·lumina. Hi ha un altre piano, de cua. L’escenografia és una paleta de tons neutres amb una llum molt suau. Els protagonistes en són el toc de llum i porten un repertori que els farà sentir com a casa. I és que ja ho diu Mezquida, se sent com al menjador, només li falta una copeta de vi.
L’obra avança amb la profunda reinterpretació del Ploro de Terra Baixa de Guimerà, i continua amb una delicada Plumita, del poeta uruguaià Mauricio Rosencof. Cal fer especial atenció a la brillant interpretació del pianista en aquest cas.
Ella tampoc no hi podia faltar, Vestida de nit, totalment diferent de la que estem acostumats. Una versió trapella, acompanyada de pizzicatos i de sons que fan amb les cordes i les fustes del piano. Es diverteixen. Avui hi ha La Mama, la Glòria, al públic, i l’artista juga a casa, es nota. I es nota per l’agilitat del concert però també pel repertori que ha escollit. Un repertori ple de cançons amb aires brasilers, molt propi de l’artista, i algun fado que ens toca asseguda, amb una guitarra espanyola i la seva cabellera tan característica. Tot amb aires bohemis, diria jo. Amb aires de casa, de mar, de taberna... ja sap de què va tot això.
No s’oblida tampoc de regalar-nos algunes cançons d’autor llatines, aquestes que són de Chavela Vargas, o d’Enrique Morente o de Lorca, podríem dir, i que són seves pràcticament... Aquestes Llorona i Pequeño Vals Vienés que no poden faltar mai.
I després de gairebé dues hores de concert, de conversa, o de flirteig entre els dos protagonistes, l’obra arriba al punt àlgid quan Cruz ens ofereix un tema arranjat per Marco Mezquida. Un Christus Corpus que ha cantat tota la vida a la coral i que ha interioritzat a nivell conceptual. Ens en fa una reinterpretació on toca de manera meravellosa totes les veus. Un experiment que enllaça perfectament amb un My Funny Valentine que, ara sí, culmina una preciosa història entre els dos artistes.
Núria Martí Casanova
