La Maladie de la Mort
The Lyceum (Edinburgh, UK), 19 d'agost de 2018
Si per alguna cosa destaca ara mateix la directora anglesa Katie Mitchell és pel seu estil personal i trencador, que consisteix en crear el que gairebé es podria considerar una nova disciplina escènica, tot barrejant cinema, teatre i narrativa. Al Festival Grec de Barcelona d’aquest mateix any, molts espectadors van poder veure Ombra (Parla Eurídice), una producció de la Schaubühne de Berlín dirigida per ella mateixa; es tracta d’una versió revisada en clau feminista del mite d’Orfeo i Eurídice, creada a partir de l’obra de l’escriptora Elfriede Jelinek, premi Nobel de literatura 2004.
La riquesa escènica de la seva proposta, en aquella producció, era indiscutible. A l’escenari, hi havia moviment constant, tan per part d’actors com per part dels tècnics i operaris que aconseguien que les accions que es realitzaven en directe fóssin retransmeses a la gran pantalla situada a sobre de l’escenari. Les interpretacions estaven treballades amb delicadesa i complexitat, de la mateixa manera que tots els plans cinematogràfics, el so i la llum, i la veu serena però expressiva de Cathlen Gawlich recitava amb contenció el text en off. Però tot i això, i malgrat l’esforç i treball gegantins que a simple vista es veu que hi ha al darrera de la producció, el resultat final no acaba de ser del tot satisfactori. Allò que passa a escena i allò que passa a la pantalla no aconsegueixen establir un diàleg, una connexió entre les dues dimensions paral·leles, sinó que el que s’observa és més aviat com es roda una pel·lícula en directe. Com a exercici tècnic és molt interessant, però pel que fa a la dimensió teatral de la producció, aquesta perd pes i es veu relegada a un paper gairebé secundari, donat que molts gestos i accions pensades per a ser visualitzades en pantalla no es poden gaudir en persona (ja sigui per la presència de tècnics o perquè el moviment teatral ha de ser molt més gran que el moviment davant de càmera). No obstant el desencant final, no es pot negar que l’obra és una producció monumental –sobretot pel que fa a l’escenografia–, i el públic la va acollir amb molt d’entusiasme.
El mes passat, però, es va estrenar al Festival Internacional d’Edinburgh la seva nova obra, La Maladie de la Mort, basada en la novel·la de la francesa Marguerite Duras: tracta sobre la història turbulenta i de dominació d’una prostituta i el seu client, obsessiu i atormentat, que li paga perquè el visiti cada nit a una habitació d’hotel, en busca del vertader contacte i “amor” (amb moltes cometes) humà. El format escena–pantalla–veu en off continua essent el mateix, però en aquest cas l’escenografia queda reduïda a un simple passadís i una habitació d’hotel, i és necessari recórrer a vídeos gravats amb anterioritat per dotar a l’obra de més contingut. En aquesta ocasió, per tant, continuem tenint l’inconvenient que la producció general no acaba d’estar del tot cohesionada, sumant-li el defecte que l’espai escènic i els recursos tècnics no són ni la meitat d’espectaculars que en Ombra (parla Eurídice). Tan la història com el text es fan repetitius i pesats, amb alguns detalls morbosos que no acaben d’enriquir en res la història, com per exemple, el suïcidi del pare de la noia quan aquesta encara era molt petita, que ens remetria a teories freudianes (segurament) tractades massa a la lleugera. El contingut d’Ombra, pel que fa a la ideologia, podria tenir alguns punts dubtosos, però d’entrada era perfectament acceptable que es considerés una revisió feminista; La Maladie de la Mort, en canvi, ens mostra una relació neuròtica i masclista com tantes altres hem vist en altres obres, pel·lícules i novel·les, sense fer cap reflexió profunda sobre els rols que s’estableixen entre la parella ni aportar una visió innovadora sobre el tema (per no parlar que fer una obra on la protagonista és una prostituta i voler-la fer feminista és complexe com a mínim i, si no es treballa amb moltíssima cura, pot rebre nombroses crítiques des del feminisme radical).
No sabem si Mitchell mantindrà el seu format teatral-cinematogràfic com a marca de la casa, però estaria bé que aconseguís millorar el resultat general de les seves obres per consolidar la unió de les dues dimensions, de manera que aquestes s’enriquissin l’una a l’altra, enlloc de competir per l’atenció del públic; així aconseguiria mantenir el to trencador i contemporani sense renunciar a un contingut escènic de molt alta qualitat. I el que definitivament s’hauria de revisar és si les seves obres són realment de contingut feminista, per evitar que el públic s’esperi una línia ideològica que després no hi és a les seves obres.
Júlia Boixader
