El Rèquiem
de Mozart és una de les peces més greus de la història de la música a Europa.
Algunes de les seves parts podrien ser música per una tragèdia, si la
sensibilitat cristiana estigués feta per acollir el sentiment d’allò tràgic (no
ho està). Per això, ballar el Rèquiem no només és valent, sinó que és
una temeritat.
Moderns
i seculars com ens ha tocat ser, ens és extremadament difícil estar a l’alçada
de les exigències dels clàssics, perquè ens és impossible recuperar l’esperit
amb el qual es van crear certes obres, sobretot si tenen quelcom de litúrgiques.
Per això la dansa contemporània encerta més quan es recolza en sons propers. Hi ha, en tot cas, dos formes
legítimes de ballar contemporàniament la música clàssica: adaptar-s’hi i
apropiar-se’n. De la primera, més àrdua, n’és un exemple magnífic Jiří Kylián,
que ha sabut honrar Mozart,
Bach o Heinrich Biber (estem parlant de produccions amb recursos impensables en
el context cultural català i espanyol). De l’apropiació, n’és una bona
il·lustració Mal Pelo, que se n’ha sortit
amb, també, Bach (tot i que les Variacions Goldberg no son pas la Passió
segons Sant Mateu).
No veig la manera de situar el Rèquiem de Maria Rovira i la seva Crea Dance Company en cap de les dues expressions. Sembla segur que la seva intenció no ha sigut apropiar-se modernament del Rèquiem, però la dissociació entre el que es veu (començant per un vestuari de colors que desentona des del primer moment amb la inquietant solemnitat que emana de la orquestra) i el que s’escolta no fa justícia a l’obra de Mozart. Per fer-ho no es necessita només valor, sinó també una capacitat d’escolta excepcional i un respecte profund, religiós. No sé si hi ha gaires coreògrafs al mon capacitats per una cosa així. Rovira ha expressat que el seu intent consisteix precisament a treure-li al Requiem una porció de la seva càrrega planyívola, servint-se de danses de tradicions espirituals no europees que contemplen la mort d’una manera una mica més festiva, algunes com una alliberació. Crec que la condemna rau en la mateixa intenció.
La realització coreogràfica, efectivament, és una altra cosa. Els ballarins, alguns d’estils molt diversos entre ells (es nota, en ocasions, qui ve de la dansa clàssica i qui de la contemporània), demostren una qualitat i un control dignes dels professionals que son, i brillen especialment en els solos i els pas de deux (que tenen bastanta més força, al meu parer, que no pas els moments grupals). L’esforç i la dedicació son evidents. Destaquen especialment, per tècnica i per força emotiva, Keyvin Martínez (que ha interpretat Carlos Acosta a Yuli, de 2018) i Javier Monier júnior. L’estil general, pulcre i elegant, és agradable a la vista.
Em sembla que el Rèquiem exigiria més densitat, més patetisme i més foscor. M’hagués agradat poder-ho contrastar amb el Carmina Burana, de la mateixa companyia i directora, que sospito devia ser més convincent. No puc evitar pensar que, aquí, la música li queda gran a la dansa. Com a consol, recordem que, en ocasions com aquesta, això diu més de la música que no pas de la dansa.
