Amour

informació obra



Producció:
Marie de Jongh-Tartean Teatroa
Direcció:
Jokin Oregi, Elisa Sanz
Intèrprets:
Ana Meabe, Anduriña Zurutuza, Ana Martínez, Javi Renobales, Pablo Ibarluzea
Composició musical:
Pascal Gaigne
Il·luminació:
Xabier Lozano
So:
Edu Zallio
Companyia:
Atikus Teatro
Autor:
Juan Rulfo
Sinopsi:

Aquest cop, dur la canalla al teatre no només serà una festa per a ells, sinó que també serà una experiència emocionant per als adults que els acompanyin. Perquè aquesta proposta teatral de gran format no té edat, però sí una càrrega notable de sentiments, de poesia i de reflexió subtil. Coneixereu uns nens que juguen i que imiten els grans, estimant sense saber encara què és l'amor o barallant-se sense haver sentit a parlar encara de l'odi. Aquests nens i nenes vestits amb unes màscares que són elements fonamentals del muntatge ni tan sols saben ben bé què és el temps.

Però, tot i no saber-ho, es trobaran, de cop i volta, convertits en avis i àvies que ja han fet els setanta i que, sí, segur que ja han sentit a parlar de l'odi i del pas del temps, però encara no saben que l'amor sempre ens té reservada una oportunitat... Amour és un muntatge de teatre infantil per a adults o de teatre d'adults per a nens, és a dir, un espai on petits i grans poden compartir emocions i reflexions, dubtes i certeses.

Crítica: Amour

07/03/2019

De persona a persona

per Eudald Vicens

Amour Teatre Municipal de Girona, 22 de febrer de 2019

La paraula persona, prové del llatí persona que feia referència a la màscara o careta d’actor, que correspon al grec prósopon. Amb el temps, per simple contacte o metonímia, la persona va passar a convertir-se en tot el personatge i finalment aquest terme va sortir del teatre, per referir-se a qualsevol ésser humà.

Amour , de la companyia basca Marie de Jongh, és una dolça història que ens mostra totes les cares de l’amor, però amb la genialitat de no ensenyar-nos-la en cap moment. I és que els personatges d’Amour porten una màscara, que tampoc els hi permet utilitzar la veu, però que en cap moment els hi impedeix mostrar les seves emocions i expressar-se en la seva totalitat.  Cal destacar la importància de la música, que en absència de text, juga un rol fonamental en l’obra i convida a deixar-se portar, depenent de la imaginació de cadascú, a realitats diferents. La barreja de la música amb l’expressivitat corporal dels actors dona vida a les màscares fins al punt d’oblidar-se que realment no tenen veu ni expressió. Sobre l’escenari es respira un clima de tendresa i emotivitat, creat a partir de la senzillesa i naturalitat de la representació dels intèrprets (Javier Renobales, Ana Martinez, Ana Meabe, Pablo Ibarluzea i Anduriña Zurutuza).

Un total de 4 màscares protagonitzen una tendre història d’amor compartit entre dues petites nenes juganeres, que conjuntament amb dos petits nens trapelles creixeran fins a assolir la vellesa. Una escenografia senzilla i modelable, els hi permetrà dibuixar la casa que s’imaginen, fins a convertir-se en la casa de les seves vides.

En la història de Jokin Oregi, director de l’obra, pot semblar que tot són flors i violes, però no és del tot així, ja que l’amor entre les dues petites protagonistes no es mostrarà en la seva màxima plenitud durant gran part de l’obra. Aquest amor entre les dues noies romandrà latent, a l’ombra, incapaç de manifestar-se, potser per por. Una por que desapareix a la vellesa, que és quan potser, ja no hi ha res a perdre.

És tracte d’una dolça història que ens mostra totes les cares de l’amor, perquè ens escenifica l’amor en la seva totalitat; es mostra comprensiu, sensible i proper. Un amor capaç de travessar la màscara i personificar-se en la persona que la porta, un amor que passa de la persona a la persona.

Eudald Vicens @EudaldVR