Amour
Teatre Municipal de Girona, 22 de febrer de 2019
[caption id="attachment_4262" align="alignleft" width="1649"]
Guillermo Casas[/caption]
Un timbre dibuixat sobre un tros de metall ens permet entrar, amb el seu riiiing, dins la història de dues nenes que amb imaginació i un tros de guix creen la realitat que les envolta. Ballen, s’amaguen, s’empaiten i, entre corredisses i cabrioles, s’acaben fent un petó. Després, enfadades, es distanciaran.
De sobte han passat més de setanta anys i les dues, ara velles, han estat tota la vida enemistades. Ja amb els cabells blancs (la caldarilla s’ha tornat plata), el fil d’una madeixa que rodolant travessa el jardí d’una fins a casa de l’altra les unirà un altre cop. Els seus respectius marits (que també s’han fet grans al seu costat) els donen una empenteta perquè s’atreveixin a viure la vida que volen.
[caption id="attachment_4309" align="alignright" width="203"]
Dolça Alcañiz[/caption]
Des del País Basc, la companyia Marie de Jongh ens proposa a Amour un canvi de rols al que malauradament encara no estem acostumades avui dia: les dues nenes/velles són les protagonistes d’aquesta obra i, en canvi, els personatges masculins queden més desdibuixats. Aquesta història capgira la truita, trenca amb rols de gènere i també amb la idea de família tradicional. Si les dues nenes de petites jugaven a marit i muller, de velles s’adonen que no cal que una simuli tenir bigoti col·locant-se el llaç del cap sota el nas. Poden ser dues dones i estimar-se, perquè Amour ens parla precisament d’això: de l’amor, d’atrevir-nos a estimar tal com som i d’aprendre a respectar també la manera de ser de la gent que ens envolta. Jokin Oregi, que n’és l’autor i director, ens ofereix una obra familiar amb diferents substrats de significats als quals s’arriba depenent l’edat dels ulls que la miren.
Quan s’escull treballar amb màscares la paraula cedeix el seu protagonisme al llenguatge plàstic i es dóna la paradoxa que captem l’expressivitat de la màscara que es manté tota l’estona neutra. Això és gràcies al gran treball físic dut a terme per part de l’elenc, que amb precisió i naturalitat, fa parlar les màscares sense utilitzar text. La música, de Pascal Gaigne, hi té un paper important, ja que embolcalla tota l’escena i t’acomboia, de la mà dels personatges, ben lluny de la teva realitat.
Amour és una història tendra i carregada de sentiments i imatges dolces que porta tres anys trepitjant escenaris i oferint un teatre per a gent d’edats molt diverses, un espai dirigit a la diversitat de punts de vista i d’interpretacions que enriqueix l’oferta teatral.
Dolça Alcañiz
