Amour
Teatre Municipal de Girona, 22 de febrer de 2019
De vegades sembla que vivim en un món dominat per la paraula, la paraula a través del text o a través de la imatge estàtica. Marie de jongh ens presenta un espectacle que ens parla, però ens parla ressonant amb l’experiència pròpia: des de dins més que des de fora. Una utilització de l’ambient, dels sons, de l’atmosfera dels nostres somnis i records. Veiem en els nens d’Amour els infants que fórem i en els avis, els vells que estimem ser. Amour ressona amb el nostre costat més juganer, pur, universal íntim dels gestos, de les emocions reconegudes: acompanyem les protagonistes a través d’uns espais que identifiquem.
L’actuació és extraordinària, màgica en tant que aconsegueix donar vida a unes màscares que neixen inanimades i immòbils. L’obra no seria el mateix sense aquestes cares que absorbeixen i expressen totes les emocions possibles, d’alguna manera, la seva rigidesa aconsegueix transmetre més que si els actors es mostressin directament. Gràcies a elles ens deixem hipnotitzar pel gest. Molt remarcable també l’elecció escènica: una estructura metàl·lica que es transforma ràpidament amb un tros de guix i la incorporació de teles. Un cop més una manera d’introduir un canvi d’escena que ens integra dins l’espectacle (qui no ha fet volar mai la seva imaginació amb un tros de guix?). Així mateix les teles utilitzades en l’escenografia dels adults ens recorden inequívocament a l’espai dels nostres avis.
Tot plegat una elecció que em sembla altament encertada considerant la voluntat de l’obra d’apropar-nos a la història, col·locar-la dins el nostre univers possible i fer-nos empatitzar, entendre i acceptar els personatges. Perquè Amour no només presenta una història estètica, presenta sobretot una història moral. Un conte clàssic no tant clàssic, amb principi, cos, final i aprenentatge.
En general és una obra per gaudir-la, és tendra, visualment hipnòtica i plena de detalls treballats amb molta cura. Remates la combinació amb una molt bona actuació i ja està, tens tota una experiència. Com el seu nom indica parla de l’Amor en majúscules, amb tota la seva amplitud. I sobretot de l’acceptació i extensió d’aquest amor. La companyia Marie de Jongh fa un treball excepcional i molt important exposant i transmetent uns valors molt necessaris a petits i grans.
Apunt de reflexió entorn al contingut
Vull deixar clar primer, que crec que obres com Amour són molt necessàries. Però alhora m’ha generat varies preguntes entorn al seu contingut per a les quals encara no tinc resposta:
Entenc com durant l’etapa infantil les dues noies reprodueixen el món adult que han vist, i com a adult que ho veu amb distància aprecio la demostració de com l’amor entre les dues nenes es veu enclaustrada dins la repetició d’uns esquemes socials encara actuals. Però em pregunto, no estem repetint aquests esquemes en els menors que miren l’obra i no ho intel·lectualitzen? No podríem imaginar que el món adult que reprodueixen és més lliure? Com assimilen els infants que per casar-se una de les nenes hagi de fer veure que és un home? Quin missatge reben de que quan s’enfaden entre elles acabin agafant un dels nois de rebot (no per amor sinó per rabia) i s’hi quedin? Quin missatge dona que la nena es tregui el bigoti quan el nen la jutja/qüestiona? I sobretot sobretot, perquè en l’edat adulta em quedo amb la impressió de que elles no s’haguessin acceptat com a parella si no les accepten els homes? No podrien evolucionar elles soles?
Entenc que potser ha estat una decisió de direcció per mostrar l’amor de les dues noies dins la cotilla social actual, al final, l’elecció de presentar els dos nois amb la mateixa màscara ja dilueix els personatges masculins fent-los universals. El que em pregunto és, perquè en aquest cas concret calia que hi fossin (sí, poden servir de mirall de com acceptar la situació com a home – i és molt bonic el moment final-, però si presentem als infants l’amor lliure com una cosa normal, cal un mirall específic per sexe?).
En el context d’un teatre exclusivament per adults potser en aquest cas no hi hauria espai per aquestes preguntes, però en un teatre mostrat als infants no puc evitar preguntar-me si intentant transmetre uns valors molt bons i necessaris no estem reforçant també involuntàriament els conceptes que precisament intentem trencar.
Mar Cabarrocas
@marcabarrocas
