Amour

informació obra



Producció:
Marie de Jongh-Tartean Teatroa
Direcció:
Jokin Oregi, Elisa Sanz
Intèrprets:
Ana Meabe, Anduriña Zurutuza, Ana Martínez, Javi Renobales, Pablo Ibarluzea
Composició musical:
Pascal Gaigne
Il·luminació:
Xabier Lozano
So:
Edu Zallio
Companyia:
Atikus Teatro
Autor:
Juan Rulfo
Sinopsi:

Aquest cop, dur la canalla al teatre no només serà una festa per a ells, sinó que també serà una experiència emocionant per als adults que els acompanyin. Perquè aquesta proposta teatral de gran format no té edat, però sí una càrrega notable de sentiments, de poesia i de reflexió subtil. Coneixereu uns nens que juguen i que imiten els grans, estimant sense saber encara què és l'amor o barallant-se sense haver sentit a parlar encara de l'odi. Aquests nens i nenes vestits amb unes màscares que són elements fonamentals del muntatge ni tan sols saben ben bé què és el temps.

Però, tot i no saber-ho, es trobaran, de cop i volta, convertits en avis i àvies que ja han fet els setanta i que, sí, segur que ja han sentit a parlar de l'odi i del pas del temps, però encara no saben que l'amor sempre ens té reservada una oportunitat... Amour és un muntatge de teatre infantil per a adults o de teatre d'adults per a nens, és a dir, un espai on petits i grans poden compartir emocions i reflexions, dubtes i certeses.

Crítica: Amour

28/02/2019

Quan les coses es fan bé, tot sembla senzill

per Dídac Manzanares

Amour Teatre Municipal de Girona, 22 de febrer de 2018

Amour és una obra d'aquelles maques, dissenyades per enamorar els ulls dels espectadors. La tendresa de la història i la bellesa dels moviments i els gestos ens permeten endinsar-nos en un format al qual no estem acostumats: el teatre de màscares, on no existeix text, on el moviment de l'actor és el fil narratiu més espontàniament coreografiat que veurem.

Se'ns presenta una obra de temàtica LGBT, d'infància i vellesa, d'innocència i saviesa. Podem parlar de la història de la maduració de l'amor entre dues dones, del recorregut d'infantilització de l'odi i la disputa o de la paradoxa que genera l'odi en la vellesa i l'amor en la infància.

Trobarem certes mancances en temàtica feminista o LGTB, l'obra podria aprofundir molt més en aquests o, simplement, intentar trencar uns esquemes hetero-patriarcals que es reprodueixen, tant en les parelles heterosexuals -on sembla que es busqui l'aprovació de la parella de dones- o en la parella homosexual -on es repliquen els estereotips d'una relació home-dona, en detalls com el del bigoti-. També és cert, però, que en una obra de màscares, el lògic és buscar referents visuals per poder etiquetar els personatges.

Sobre l'escenari ens trobem una posada en escena molt senzilla, més utilitària que decorativa, sobre la que els actors abocaran la creativitat d'un nen o la il·lusió d'un adult. Convertint l'arquitectura bàsica en un lloc entranyable. La música, que recorda al cinema francès, no és més que una altra mostra de bellesa. En una obra sense text, els sons parlen, i d'una forma delicada, curosa. I és que tot és bonic a Amour.

Pot semblar que els petits han d'aprendre del perdó entre les dues noies, de la tolerància i l'acceptació per part dels dos nois o de la vida coral i harmoniosa que hi ha entre els quatre. Contra tot pronòstic, l'espectador sortirà convençut que qui més necessitava aquesta píndola empàtica era l'adult. Al final de l'obra, el somriure que veiem dibuixat en els pares ens emplaça en un escenari de capacitat reflexiva més profunda del que acostumem a atribuir al teatre 'per a tota la família'.

Anar a veure Amour és anar a aprendre del teatre infantil i, per tant, de la puresa, tant del missatge com de la forma d'expressar-lo. Amour és bellesa i reconciliació, encara que només sigui durant una horeta, amb l'espècie humana.

Quan les coses es fan senzilles, tot surt bé.

Dídac Manzanares @DidacManzanares